—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu del Remei a Caldes de Montbui |
I
Verge Santa del Remei,
Font de Caldes regalada,
que brolleu com un cordial
del Farell a la peanya.
Si el Farell pels mariners
era l'iris de bonança,
Vós sereu pertot el món
el Roser de més fragància.
No hi ha res com el Vallès,
com proclama la fama,
i al Vallès tampoc no hi ha
cap vila com la de Caldes,
i el joiell que més escau
a la seva bella cara
és l'ermita del Remei
amb la imatge del retaule.
Del jardí, Ella és la flor,
el matís més fi de l'alba
i l'estel més resplendent
que rutila l'estelada;
del cambril, el braseral
que manté l'escalf de l'ànima;
sens l'alè d'aquell caliu,
com la vida ens fóra fada!
II
Ai, la vila d'aigües càlides,
l'antic clan dl mont Boví,
per anar prop l'amoreta
un passeig ha fet bastir.
Si és passeig, si és devesa,
si és devesa o bé jardí,
si és hostal de l'ocellada
o és palau de serení.
Quan arriba a la riera,
veu-ne un altre reverdir:
té per flor altius cimboris,
campanars de batall fi;
té cornises i rosasses,
finestrals, absis i ampits
i una imatge de la Verge
que els ulls deixa embadalits.
Del bressol d'aquesta imatge
manté el ritme enyoradís
una fressa cantarella
que escoltar-la fa feliç.
III
Al costat del pont festós
del torrent de l'aigua freda
s'esbadella un clot pregon
de feréstega bellesa.
Les parets baixen a plom
tapissades de fosca heura;
com un nàufrag fredolic
cerca el sol la ufana arbreda.
En aquest lloc solitar
es va obrar la meravella
del feliç descobriment
de la imatge remeiera,
amb l'ovella, el pastor,
amb la font de l'aigua freda,
la sobtada brillantor
del llambrec d'alguna estrella.
Del Vallès meravellat
esbaldreguen cel i terra:
els camins foren estrets
per la gent que s'hi aplega.
IV
En Cassanya, el bon ferrer,
i sa esposa, la ferrera,
per servar el tresor del cel
bogalment donen la terra.
Ferreret, el bon ferrer,
que amb el mall fas la desperta,
deixa-hi cabre Nicolau
al sopluig d'aquesta gesta.
Document de l'antigor,
que a l'arxiu fefaent resta,
clar proclama que al setzè
l'ermitoia era llesta
i de Caldes pel cel blau
la menaven de mà destra
mossèn Pere i Joan Bou,
calafats d'aixa i ballesta.
Com un niu de passerells
fou l'ermita primerenca;
amb els anys i el bon amor,
no parà ufana de créixer.
D'ençà d'ara, a més dels banys,
el portal barroc del temple,
la Divina Majestat
i el remor de la riera,
els carrers del Forn, de Vic,
del Bellit de torres negres,
la font calda del Lleó
i can Rius i can Broquetes,
a la volta del seu cel
hi rutila una altra estrella
que de Caldes i el seu clos
ha eclipsat les meravelles.
És la Verge del Remei,
la del rostre que asserena,
la del cor ferit d'amor
que hem rebut com dolça ofrena.
Dels vergers de terra i cel
és la Rosa més encesa,
Mare dolça del bon Déu
que es delecta amb tal bellesa.
Si venim prop del cambril
a pouar a l'aigua fresca,
us direm mentre beurem:
"doneu-nos-la dolça i xalesta."
Farell del Vallès,
Fontana abundosa,
Bovera gentil
de vara flairosa.
De vint-i-tres fonts,
l'aigua saborosa;
d'aquella del cor
lleven la resclosa,
que inundi el país
de clavells i roses
i resti sadoll
 |
| Santuari de la Mare de Déu del Remei, a Caldes de Montbui Foto i més informacions: Conèixer Catalunya |
.JPG) |
| Interior del Santuari Foto: Vulcano |
.JPG){kind=link}
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada