21 de novembre: beat Romeu de Llívia. 22 de novembre: santa Cecília. 23 de novembre: sant Climent.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Poema a la Mare de Déu de la Gleva. Masies de Voltregà (Osona, Barcelona).

—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—

Mare de Déu de La Gleva. Foto del bloc "Conèixer Catalunya"

I

Romeus de l'amor
cercàvem la Gleva
que n'és la mansió
gentil d'una Reina.

Trobem dos camins,
tots dos de fatxenda;
l'un és de cristall,
que Ter s'anomena;

l'altre, camí Ral,
de riques voreres
que passen pel peu
festós de la Gleva.

Turó fanaler
que s'alça a la dreta
en braços hissat
de roques i arbreda.

Els dos caminals
la passa moderen,
retomben gallards
davant de la Verge

i tiren avall,
dardant més alegres,
com dos infantons
que botes estrenen.

Ermita galant,
els murs fets de pedra;
l'amor dels devots
més forta la feien.

Li fan virolais
els cants de l'arbreda,
les tofes del fus,
els trills de les eres.

Ardits traginers
els cants li adrecen:
el sol a migjorn,
la lluna al capvespre.

Estels a la nit
damunt reintellen
teixint-li un mantell
de nítides perles.

Quin llavi digué
la cobla primera?
Quin any degué ser?
Quina hora s'esqueia?

La història amb seny
no res no assevera
i deixa el bressol
penjat amb les trenes

de llaços i flors
del poble que el bressa,
amb cant esboirat
la nit dels llargs segles.

II

Gallarda pastora
del mas La Codina
que bous pasturava
del Ter en la riba.

Tendral pastorel·la,
gentil Caterina,
la teva bouada
vigila, vigila,

que el Roig, apartant-se,
de dret s'encamina
al tuc de la baga
de la Coromina.

Veuràs com braola
ensems que esgratinya
i, amb dolça mirada,
et diu: "vine, vine,

pastora estimada,
xamosa Terina,
que una herba més bona
ací s'endevina."

Abans d'arribar-hi,
la llum que fulgia
a dins la foranca
que el bou descobria

mostrava una imatge
que el cor li ablania;
la gleva amorosa
recer li oferia.

L'ensurt acorava
la xica fadrina,
el goig l'embriaga,
commou i esgarrifa.

III

Trobat el tresor,
la fama volava;
el vent la dugué
pel pla i la muntanya.

La noia acudí
en cerca del pare:
"la flor d'una ermita
volguéssiu plantar-me".

L'ermita farem,
l'ermita faríem
encar que calgués
sencer la Codina.

Serà gran honor
tenir per veïna
Senyora tan gran,
tan bella i tan fina,

que enjoia els prats verds
amb llum rediviva
i del rou del cel
amb la pedreria.

L'ermita que es féu
semblà una conquilla
per dins allotjar
la perla més fina,

al lloc on el bou
per obra divina
la va descobrir
del tros a la sina.

IV

Vénen de molt lluny
per camí i drecera
pelegrins d'amor
per poder-la veure.

Quan són arribats,
la Verge no hi era:
ningú no sap com,
tornava a la Gleva.

L'enyorava el bou,
més encar la nena,
l'ocellada, oimés,
de la pollancreda.

La imatge, quin goig fa
de color morena clara,
vius els ulls i front serè
en rostre matern i afable.

Nas xiquet i perfilat
escaient a aquesta cara,
amb ulls dolços i enllorats
amb les celles arquejades.

De tan bonica que n'és,
la plana se n'agradava
i de cap a cap de Ter
li arriben lloances.

Tres ermites, si més no,
a la Gleva han tret llucada.
La darrera és un joiell
del barroc, mostra que encanta.

A mig segle dinovè
fou pel bisbe consagrada,
com garlanda de clavells,
una cúpula environava.

Si pugéssiu al cambril,
hi veureu la llum de l'alba
que ablania els cors més durs
amb l'encís de la mirada.

Hi vingueren reis i sants
i poetes de volada,
mossèn Cinto Verdaguer,
entre tots, el de més fama.

Per finir nostre cantar
empraríem la seva arpa:

"Maria, Font d'aigua pura
que davalleu de l'altura,
nostres cors amorosiu;
sense Vós, l'ànima humana
és una terra secana;
mes si vostra mor hi riu,
és un hort de regadiu."


Santuari de La Gleva a Masies de Voltregà.
Foto: Secció Natura UES

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada