—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
I
 |
Mare de Déu de Rocaprevera
|
I
Som baixat prop del riu Ter
en un predi de la Verge
per collir un ramell de flors
que abundants allí floreixen.
La vila de Torelló
m'afranquiria les feixes
i em diria el balcó on és
on la Reina s'arrepenja
per a dir-li un cant d'amor
i un pom de flors primerenques
aquesta nit de cel clar
sota els ulls de les estrelles.
Les voreres del camí,
dos reguerols d'aigua fresca;
de passar-hi tant l'amor,
s'han tornat d'argent les pedres.
Atansant-nos al palau,
la passa esdevé més llesta;
arribàvem al palau,
la Verge ja ens hi espera.
Resta el poble estenallat
sota l'ombra de l'església,
vigilat pel campanar
i un estol de xemeneies.
Només trenca el somni d'or
i la pau de la revetlla
el murmuri lluny del riu
i el brumir de les lluernes.
Fet el nostre oferiment,
correspost amb gentilesa
per l'esguard amorosit
amb què ens amoixa la Reina,
hem cercat de l'ermità
l'agaliu d la conversa:
"Ermità, bon ermità,
d'on brolla Rocaprevera?"
"De l'origen llunyedà
d'aquesta famosa perla,
tres versions volen pel cel,
totes tres del segle tretze."
Una, diu, del sacerdot
que les passions inquieten,
pel camí brodat de flors
que trobà escut en la Verge:
Roc Prevere n'era el nom,
nom amb què tots el coneixen;
el recer que l'abrigà,
l'ermita del segle tretze.
Altres diuen que ve el nom
d'una roca fanalera,
lloc dilecte per tenir
cada dia una assemblea
el mossèn de Torelló
i l'altra gent de carrera
a l'hora dolça que el sol
es desfà en un mar de perles.
Mossèn Parassols i Pi,
sacerdot de clara pensa,
ha esbandit els viaranys
d'on llucà Rocaprevera.
Si vivia a Torelló
cavalcant l'esmentat segle
un rector que duia el nom
que l'ermita ha fet tan cèlebre;
afinava el seu esperit
de la soledat amb l'eina
i fugia del brogit
que la pau del cor malmena.
El misantrop sacerdot,
de bon cor i ànima xalesta,
abellia el goig sublim
que forneix Naturalesa,
amb el riu, plantes, ocells,
les muntanyes, les arbredes,
que als voltants de Torelló
tot hi era amb gran requesta,
menys la Reina de l'amor,
la que a dojo el gaudi ofrena
i l'escampa bogalment
sobre el món amb ala estesa.
Una ermita hi alçarà
com una polida ocella;
al balcó florit del Ter
lluirà com una estrella.
Anton Vinyes, generós,
una en feia de més bella.
Albades a Pere Prat,
que hi posà cloquer i esquella.
L'arbrissó al tretzè plantat
estenia tant les grelles,
que floria el vint de maig
a final del disset segle.
Prou seria grat de fer
la semblança de la festa,
sobretot els jocs d'amor
al rampeu de les finestres:
arcs triomfals cada retomb,
els carrers plens d'enramades;
les cançons van cel amunt,
els romeus van a riuades.
Va sortir la processó
allà en caure la tarda;
cada cor, campana al vol
per la Verge que tornava.
Al turó de les Tres Creus,
la festa tingué vuitada:
galanies, besamans,
sortilegis i ballades.
Amb l'estel de Torelló,
la vila segellà el pacte:
la vila li darà el cor;
la Verge, mercès doblades.
II
De la vila al santuari
sempre ha estat camí de flors;
quan hi aneu, són d'esperança;
quan torneu, són flors d'enyor.
No recordareu la ruta
sense un noble baticor,
si de nins hi arribàveu
fent garlandes pels retombs.
Pel capítol dels agravis
passarem l'esborrador,
que ens han fet pujar a la galta
la sang roja més d'un cop.
Sadollada la nostra ànima
de filial unció,
en deixar Rocaprevera
ho farem a poc a poc.
Ens colpia la partença,
que deixem a aquests tocoms
la Fruita més regalada
de les hortes d'aquest món,
i del Ter, en els meandres,
els ulls plens de serenor,
abans d'entrar per Ausona
la terra coberta d'or.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera. Foto: Pedro Salcedo y Vaz. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada