—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar Foto: Enric |
,_est%C3%A0tua_de_la_Mare_de_D%C3%A9u.JPG){kind=link}
I
Estàtics, els xiprers
escolten a la plaça
els cants enriolats
del sol i la fontana.
Els tarongers florits
al cel llancen la flaire;
rosers i tamarius
d'olor embaumen l'aire;
les portes del palau
de bat a bat es baden
per rebre de bon grat
el matiner cantaire
que lliura enfervorit
les notes de trobaire
del gràcil navegar
d'aquesta vela blanca.
II
Ben poca gent, abans,
vivia a la vallada,
degut principalment
als lladres i pirates.
A mig segle quinzè,
de trenta ja passaven
les cases que a la vall
la vida espigolaven.
Les flors de l'esperit
Sant Iscle cultivava.
Els homes de la vall
al bisbe s'adreçaren:
"De terres de Canet
vinguts érem suara.
De trenta ja passem
que allà tenim estada.
Sant Iscle cau tan lluny,
al peu de la baldana,
que per anar-hi cal
trescar mitja jornada.
Voldríem un pastor
amb campanar i campana."
El bisbe va atorgar
permís de bona gana.
Sant Iscle va posant
bastons a la rodada,
que el temple va florint
com bella flor que es bada.
III
Les cases de la vall
creixien sense treva,
curades per l'amor
d'aquella Jardinera.
Prebendes, breus i furs,
imatges en renglera,
davallen cap al mar
músiques i banderes.
A vila baixen tots,
que amb gran joia els espera;
la Verge va restar
ben sola a la capella.
La devoció cresqué
en tot l'ample Maresme,
car creien penedits
d'haver-li fet un greuge,
oimés aquell hivern
d'eixut, que tot ho crema,
que l'aigua s'ha exhaurit
en fonts i aljubs del terme.
El poble de Canet,
en processó solemne,
davant amb un santcrist
cobert amb un vel negre.
Quan eren de retorn,
ja fetes les pregueres,
al bell mig de l'altar
l'honoren i veneren:
"Feu ploure a rodó ple,
doneu-nos aigua, Verge."
Ja es tapa l'horitzó,
en ple dia fosqueja;
pardals arrecerats
al ràfec, que piulegen,
el mosso i el cavall
piteus damunt l'esquena.
Si els camps resten sadolls,
molt més els cors en resten,
que es reuní el Consell
en reunió solemne.
Patrona de Canet,
en proclamen la Verge;
l'aplec del naixement
el propvinent diumenge.
La dolça devoció
s'estufa com bromera
i abrusa tots els cors
d'una ardorosa xera.
Al segle divuitè
un altre altar s'eleva;
essent tan ric i bell
reclama una altra Reina.
El dia del trasllat
de xica vela en l'ala,
el poble la rebé
amb tota pompa i gala.
Arracades i anells,
mantells rics i corones,
dels boscos i conreus,
de feixes i d'espones.
El temple és massa xic,
un altre fer en pertoca,
que sigui, i amb escreix,
el més bell de la costa.
Les naus van per la mar,
cercant marbres i perles;
els àngels, en estol,
les guien i les menen.
Les festes de Canet,
en acabar les obres,
d'aquelles que mai més
s'obliden ni s'esborren.
"Adéu, la Mare, adéu,
famosa Misericòrdia,
tot allò que és prop de Vós
me'n refresca la memòria.
I us enyoro amb els xiprers,
els tarongers que us fan ombra,
els seients de l'enviró
i la font d'allí a l'espona."
La Reina de l'amor
els fills aconhortava
omplint-los de tresors
només amb la mirada.
Estrella de Canet,
divina enamorada:
teniu el cor més gran
que el mar i l'estelada.
 |
| Dibuix del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada