—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| La Mare de Déu de Lourdes a Arenys de Munt Foto: La Mare de Déu a Catalunya |
Entre el mar i la muntanya,
com guarnit carrer Major,
hi ha un rosari de viletes
flairejants de salabror.
Cadascuna, una riera,
i assegudes en tron d'or,
l'atzavara, la palmera,
l'opulent plàtan llustrós,
i begònies a les portes,
clavellines als balcons
i la fresca engrescadora
dels carrers regats de poc.
Quan a Arenys és d'arribada,
decantava cap al nord;
la riera enjogassada,
el pigall de cristall fos.
Cercaria la lligada
per les flors d'aquest bell pom
a l'ermita de la Verge,
Arca Santa de l'amor.
Trenta cases escampades
a mig aire dels racons
la proclamen per Princesa
i li branden el bressol.
Al rampeu de la solana,
ca n'Amar li feia lloc
i l'Ocella de la glòria
hi penjà el niu calentó.
No la troba cap ovella,
cap pastora ni pastor;
Subirans la llavorava
a les teles del seu cor...
Les espurnes de bellesa
que engalanen els tocoms;
albes clares, postes llargues
i el sagrat geni del bosc
d'una dolça veu cridaven
dia i nit, sense repòs,
que davalli la Regina
celestial de l'amor.
Els àngels assenyalaren
cap a Arenys un camí nou,
per ombratge a les voreres
fimbrejants branques de llor,
perfumats cedres del Líban
i oliveres del Sió,
que la Verge entès havia
aquell clam entendridor.
Quan hi passi la Formosa,
en fer el canvi de mansió,
pins i alzines d'amples ales
li seran tàlem d'honor.
Bogalment, dona Francesca
Sabater, vídua de Font,
donaria a mans besades
un retall gemat de bosc.
L'any mil nou-cents vint-i-quatre,
de febrer dia calmós,
començava amb gallardia
la creixença l'arbre pros.
No li feu murals ni tanques,
no li feu arcades, no;
no hi poseu llànties de plata
ni retaules de valor,
que la Verge sospirava
per gaudir del seu escó
el sopluig d'alguna espluga
ple de pau i serenor,
tal com era allà a la França
a mitjan segle dinou,
presentant-se a Bernardeta,
la vident de Soubirous.
Als dos mesos de maldar-hi,
treballant amb fe i ardor,
Subirans lluí en la hisenda
el recer de devoció.
De l'abril, el sisè dia,
cavalcant a tot galop,
matiner trucà a les portes
tot guarnit de rams i flocs.
Subirans es deixondia,
les campanes van al vol,
els damassos voleiaven
en finestres i balcons,
i del mar l'aura rullada,
i el camins de gom a gom
acompanyen la imatge
en solemne processó.
L'eco encara va pels aires
d'aquell dia venturós
i ens fa esment d'himnes gloriosos
de l'amor vessat a dolls,
de persones generoses
que uniren el seu nom
a la història joiosa
començada en aquell jorn.
Tindrà el nom de Verge Blanca,
que repetirà tothom,
voleiant, senyera estesa,
en l'esperit d'aquests tocoms.
Blanca la punta del coixí,
blancs els dits fins de la puntaire
i de l'onada el serrell fi
que fa allà baix el mar cantaire.
Blanca la flor del gessamí,
mantell brodat de la fontana;
blanca l'estepa de setí,
ric cobrellit de la muntanya,
i l'argent fos del rajolí,
el dring festós de l'ocellada,
l'estel d'espurnes del matí
i la claror de nova albada.
Us pregaríem, en finir,
de Subirans, oh, Verge Santa,
que pels esculls del llarg camí
ens feu la vida sempre blanca.
 |
| Mare de Déu de Lourdes de Subirans, a Arenys de Munt. Foto: Josep Maria. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada