Escrit de Sant Josep, extret del llibre "Pelegrins del Senyor" de mn. Miquel Melendres.
.jpg) |
| Sant Josep i Jesús. Capella de sant Josep, prop del cambril de la Basílica de Montserrat. |
Arribeu a ple març, el mes desmanyotat i remogut, amb vents humits i escorrims de nevades i entretocs de calor.
Sou el cap de família que us feu calls a les mans per treure, de la duresa del treball, la blanor del pa. I deixeu a l'Esposa la delicada gràcia del maig ple de flors i d'ocells.
És tan lleuger, però, el trepig dels vostres passos —aneu descalç de tota vanitat— que hagueren de passar moltes centúries abans que la Litúrgia amb dues festivitats posés en vós la vista de tots els cristians.
Porteu més eines a les mans per al servei del pròxim, que no paraules l'Evangeli per al vostre honor.
I encara que us diguem patriarca, al conjur d'aquest nom no descobrim en l'horitzó cap polseguera —bé sembla que us hauria correspost— de ramats d'ases i d'ovelles i de bous amb el vostre senyal. Ni al costat vostre el feinejar de criats incomptables.
Per primera vegada rimen en vós idealment aquests dos mots: patriarcat i proletariat. El que fins al temps vostre era tenda de prínceps començà d'ésser taller.
Un taller on s'esfumava la vostra silueta. Una botiga humil, en la penombra de la qual, molt més que els vostres ulls, fulguraven el tall de les garlopes i les dents de les serres.
Fóreu mestre fuster. però vós preferíeu imitar l'Aprenent.
No sé els anys que poguéreu fruir de la Paraula. Perquè, per més que ressonessin els cops de maces i martells i xerriquessin els ribots, el Verb bategava a casa vostra, i res no esmorteïa la seva veu ni el seu silenci. Més que les obres de les vostres mans, us plaïa mirar —quin fuster us igualava?— la que és Cadira de la Saviesa...
El poeta no gosa, silenciós Josep, torbar amb la seva glossa la quietud solemne dels moments que, enllestida la feina, reposàveu a la porta de la més humil de les llars —mentre l'Esposa acabava de preparar-vos la minestra— presidint, amb un Nin —que era Déu— a la falda, l'èxtasi ardent dels cap-al-tards.
Més encara té por de profanar la gran serenitat —de tan serena, lluminosa— del jorn que fóreu vós que us anàreu ponent...
Perquè ni quan us volà l'ànima hi hagué remoreig d'ales.
I això que a la botiga, al costat dels tafetans, quedà un plomissol d'àngels.
.
Sou el cap de família que us feu calls a les mans per treure, de la duresa del treball, la blanor del pa. I deixeu a l'Esposa la delicada gràcia del maig ple de flors i d'ocells.
És tan lleuger, però, el trepig dels vostres passos —aneu descalç de tota vanitat— que hagueren de passar moltes centúries abans que la Litúrgia amb dues festivitats posés en vós la vista de tots els cristians.
Porteu més eines a les mans per al servei del pròxim, que no paraules l'Evangeli per al vostre honor.
I encara que us diguem patriarca, al conjur d'aquest nom no descobrim en l'horitzó cap polseguera —bé sembla que us hauria correspost— de ramats d'ases i d'ovelles i de bous amb el vostre senyal. Ni al costat vostre el feinejar de criats incomptables.
Per primera vegada rimen en vós idealment aquests dos mots: patriarcat i proletariat. El que fins al temps vostre era tenda de prínceps començà d'ésser taller.
Un taller on s'esfumava la vostra silueta. Una botiga humil, en la penombra de la qual, molt més que els vostres ulls, fulguraven el tall de les garlopes i les dents de les serres.
Fóreu mestre fuster. però vós preferíeu imitar l'Aprenent.
No sé els anys que poguéreu fruir de la Paraula. Perquè, per més que ressonessin els cops de maces i martells i xerriquessin els ribots, el Verb bategava a casa vostra, i res no esmorteïa la seva veu ni el seu silenci. Més que les obres de les vostres mans, us plaïa mirar —quin fuster us igualava?— la que és Cadira de la Saviesa...
El poeta no gosa, silenciós Josep, torbar amb la seva glossa la quietud solemne dels moments que, enllestida la feina, reposàveu a la porta de la més humil de les llars —mentre l'Esposa acabava de preparar-vos la minestra— presidint, amb un Nin —que era Déu— a la falda, l'èxtasi ardent dels cap-al-tards.
Més encara té por de profanar la gran serenitat —de tan serena, lluminosa— del jorn que fóreu vós que us anàreu ponent...
Perquè ni quan us volà l'ànima hi hagué remoreig d'ales.
I això que a la botiga, al costat dels tafetans, quedà un plomissol d'àngels.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada