Poema a la Mare de Déu del Camí. Cambrils (Baix Camp, Tarragona).

—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el llibre "El trobador de la Mare de Déu, vol. II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008—.

Detall de la Mare de Déu del Camí de Cambrils. Foto: Ot Muntades.

I

Entre el mar i la muntanya
sota el cel tarragoní,
en la ruta que de Roma
s'esbadia en tots sentits,

hi floria una poncella
la més bella del jardí,
per conhort de la riera,
de l'ocell, l'aire i el pi.

Bé en té el mar d'agalibances,
el terrer, si és ple d'encís;
el seu cor res no abellia
com les gales del camí.

Per fer un pom amb les ofrenes
del terrer, el mar i el camí,
cap indret no és tan propici
com els volts prop de Cambrils.

Des de que això esdevenia,
la sorra del mar veí
i els còdols de la riera
es tornaren un jardí.

Quan això s'esdevenia
ningú no ho podria dir:
no ho explica cap història,
no ho té escrit cap pergamí,

només resta a la memòria
d'algun avi revellit
que altres avis li contaren
i ho conserva dintre el pit.

Sota el ràfec la veuríeu
del palau que hom li bastí
com falzia deturada
reposant al fresc ombrí.

Del retaule de l'església
al cambril que hi ha al bell mig,
mai no ha estat arrecerada
la gavina del vol fi.

Sempre, frec a frec dels núvols,
prop de l'angle llevantí
disposada a embaumar l'aire
dels qui tresquen pel camí.

La gent de mar la contemplen
del matí fins a la nit;
els traginers i els pagesos
en passar, li fan un crit;

la riera de les aigües
que mourien tres molins,
la pineda i la floresta
i els ocells enfervorits,

els tiranys i les dreceres
i les garbes de camins
que l'han presa per estrella
de fulgors diamantins.

II

Un pastor d'aquesta terra,
amb el cor d'amor ferit,
pel torrent de Riudecanyes
pasturava amb bon delit,

un matí com una ofrena
de tan dolç i amorosit;
la muntanya de La Roca,
reïntella com d'or fi,

els contorns d'una palmera
de preat tronc vincladís,
balvoregen de guspires
d'ales lleus de paradís.

L'aire ple de melodies
i les rames, part de dins,
un fornal de llum divina
que cegava amb els seus brins.

El pastor i les ovelles
van restar espaordits
al davant d'aquell miracle
que acabava de florir.

Una imatge de la Verge
enjoiava aquell matí
des del tronc de la palmera
que és un arbre beneït.

La palmera es fimbrejava
a l'embat del llevantí
i el fruit que el cel oferia
el pastor el va recollir.

La remor l'acompanyava
d'un eixam de serafins,
una pluja de flors blanques
i un concert de violins.

III

Si el Príncep de Tarragona
en Robert el d'Aguiló
a Bertran Cambrils cercava
perquè en fos el fundador,

Berenguer quart atorgava
la carta de població
i els barons, malda que malda
per bastir-la de bon to,

per Cambrils no hi ha cap data
com aquella que el pastor
descobria a la palmera
el més noble dels tresors:

la Reina de cels i terra,
la Mare del dolç amor,
la senyera immaculada
que la joia duu als cors.

La capella que li feren
degué ser, com correspon,
una ermita xicarrona
al lloc de l'aparició.

El nom que dugué d'antuvi
fou la Palma que és bell nom.
No cal dir de l'alegria
les festasses, els honors,

la lleialtat que li duien,
com serien corresposts
que els duria a plantar un arbre
de la plana el més vistós

que es vegés des de marina,
de la serra de Mont-roig,
dels Teixells i de La Plana
Vilafortuny i Salou.

És el que engalana ara
la vileta amb tant de goig.
Té una nau majestuosa,
un creuer fantasiós,

una cúpula airosa
com brunyit llantió d'or,
i un portal a cada banda
que convida a entrar tothom.

Al bell centre del retaule,
ocupant el lloc d'honor,
hi ha el cambril de la Madona
que refà la tradició.

Mes la imatge que trobava
al torrent el bon pastor,
que de tan xiqueta que era
li cabia en el sarró,

com que estava enamorada
del cel blau, del mar i el sol,
romania a la façana
encarada al torrentó,

de llevant prop de l'aresta,
sota el ràfec volador,
a tothora en companyia
del pardal i del falziot.

Era escut contra els corsaris
que niaven a Salou
esbandia de les febres
el fatídic tremolor;

en les lluites desfermades
que Cambrils ha dat el nom
hi posava Ella el bàlsam
de què té curull el cor.

En la gent de mar i terra
de llevant fins a migjorn,
el sol nom de la Madona
fa florir de joia els cors.

Ella els torna a dar la pluja,
els decanta el núvol fosc,
els amara de bonança,
els curulla els pits d'amor,

i una bella primavera
de les més galanes flors
fa florir tota l'anyada
al jardí dels seus devots.




La Mare de Déu del Camí de Cambrils
al Camí dels Degotalls de Montserrat


Comentaris