dimarts, 19 de novembre de 2013

Tercera caiguda de Jesús. Poema de Manuel Bertran i Oriola (1901)

Caiguda de Jesús en el Via Crucis
de L'Escala (Alt Empordà)
Foto: Diari de Girona
Per tres vegades heu besat la terra
amb la tendror de qua la vau crear.
La creu, que tres vegades us aterra,
us fa deixar a la terra gust de pa.

¿Vau caure el primer cop en nom del Pare?
¿Quèieu, el segon cop, per Vós mateix?
I el tercer cop, que és el que dura encara,
¿quèieu per l'Esperit —l'amor i el bleix?

Oh pensament que dintre meu t'afones,
remou les aigües del teu gorg blavís:
contempla com van caure tres persones
amb aquest Pa vingut del paradís.

Veuràs el caure etern. Quan la llaurada
acull, com una mare, la llavor,
s'hi llença, amb una súbita besada,
l'esperit sense minva del Senyor.

I mor el gra. Però aquell bes perdura
en el misteri de la mort i el fang,
i a poc a poc el mena vers l'altura
per la suavitat d'un esvoranc.

L'amor es multiplica dins l'espiga,
i ella es decanta amb el seu pes de creu
i espera un quart creixent de falç amiga.
Jesús coneix, de tot l'amor, el preu.

I el paga en pa: fet Pa d'amor se'ns dóna.
Ens va caient, silenciós, al cor,
i el cor —terra de sempre— s'esborrona
sentint el bes de Déu que mai no mor.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada