Tot entrant al monument
plorava la Magdalena;
al sepulcre on fou Jesús
vegé dos àngels que hi seien,
dos àngels vestits de blanc,
un a cada cap de pedra.
Ja li'n diuen dolçament:
─De què plores, Magdalena?
─Se n'han duit al meu Senyor,
i el meu cor l'anyora i cerca.─
Tot dient eixes paraules
girava els ulls endarrere,
los ulls enllorats de plors,
com cel que mai s'asserena.
Ja n'ha vist un jardiner,
jardiner que planta i rega:
─Jardiner, si us lo n'heu duit
l'amor de mes amoretes,
digau-me aon l'heu posat,
que en faria dolça presa,
lo rosaria amb mos plors,
l'eixugaria amb mes trenes.
─Magdalena, dolça amor,
tu em tens al davant i em cerques.
─Ai, jardiner del meu cor,
ditxosos ulls los que us vegen!
─Tu em vols amb roba de glòria,
Jo vaig amb roba de feina.
─Amb roba de jardiner,
per regar l'ànima meva.
─Quina virtut vols que hi plante?
─La de l'amor, que és tan bella.
─La de l'amor ja la hi tens,
i de totes és la reina:
en lo cor on ella naix,
prompte hi riu la primavera;
en lo verger on trau flor,
tota virtut trau poncella.─
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada