—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
Més informació d'aquest santuari a conèixercatalunya.blogspot.com
 |
| Mare de Déu de la Fontcalda Goigs i més informació... |
I
Ara que els camps són tots en flor,
cap a les terres de migdia
per enramar cada balcó
i les finestres de l'aimia,
terres enllà farem camí,
terres que el cor tant abellia;
l'oreig del mar, suau i fi
durà sentors de satalia,
de salobrenc i bargalló,
de llor florit i tarongina,
de l'ermitana el cant d'amor
i d'un riu d'or, la clenxa fina.
D'una gambada el passarem,
d'una gambada el passaríem,
que una ciutat al grat del vent
es balanceja a l'altra riba.
Si no és ciutat, és catedral
que els campanars al cel alzina:
el riu Glorieta, el baptismal
Port de Beceit la mantellina.
Els castellers fan els castells
per Prat de Comte amb gallardia
com un esplet de mirambells
que per Puig d'Horta s'esbadia.
Tot el país llueix com l'or
a punt de rebre la Regina.
En cel i en terra brunz l'amor,
balborejant la llum divina.
Des del moment que arribarà,
aquesta terra beneïda
de belles flors es vestirà
i serà eterna la florida.
II
Un pastor de Prat de Comte
que guardava el bestiar,
ben sovint diu que el menava
a l'ombriu d'un fosc barranc,
tant per heure'n l'herba tendra,
com per poder-lo abeurar
al riuet fresc que hi passava
belluguet com un infant.
Mentre beuen i s'alegren,
el pastor seu prop dels raigs
dels sis dolls de l'aigua clara
d'una font calda que hi ha.
Entremig de les agulles
s'ha filtrat un raig daurat
que amb els xais, el pastor i l'aigua,
rondes venen, rondes van.
Amb la llum d'aquella albada
les cingleres dels voltants
i la clota endomassada
vermellegen com d'aram.
Cada xai era una ofrena,
el riuet s'ha endormiscat,
el bri de sol s'abrandava
i el cucut resta encisat.
Un núvol que romania
ancorat cap a llevant,
amb corona de llum pura
galantment s'ha coronat.
Una dolça melodia
que del cel sembla baixar
i una pau majestuosa
amaren la immensitat.
El pastor mira la roca
d'on sortia el llumenar,
al damunt de la Font Calda
a l'abast de la mà.
Una imatge encisadora
de la Reina celestial,
en cambril de roca viva
guspireja com un flam.
Li alçaren la capella
petitona com s'escau,
ran ranet de la font Calda,
al damunt d'un xic replà.
Des d'aquell dia claríssim
el vaixell dels gandesans
emprenia la volada
per un mar sense entrebancs.
Pel camí de la Font Calda
hi han après la lleialtat,
la bellesa, l'harmonia
i els més nobles ideals,
sobretot aquella gràcia,
bonhomia i tarannà
que és segell de la Terra Alta
com tothom pot comprovar.
El nom dolç el vent escampa
entre els pàmpols del vinyar
que es fa aigua en cada boca
i es fonia al paladar.
Després dels dies afrosos
que esborrona recordar
el santuari en ruïnes
iniquament profanat;
la imatge destrossada,
caps de biga socarrats,
obertures sense portes,
sense coure el campanar,
els singlots del Canaleta,
els ocells esparverats
pel retruny d'aquella guerra
que ressona pels voltants.
Quan el torb amainaria,
quin esplet de flors i cants,
Montagut cisellaria
altre icon del cel baixat.
Mentrestant a la Font Calda
s'adreçaven els esguards
esperant la gran diada
del primer festiu de maig.
III
Quatre ermites s'enlairaven
cada volta més rumbants,
al servei d'aquella Reina
del prevere i ermitans.
Benvinguts els trinitaris
que la venen a honorar
com vistaires delerosos
amb cantades d'amples salms,
ajudats pel Canaleta,
la fontana dels sis raigs
i l'estol de les muntanyes
cada cop més rumbejants.
Font Calda, Font Calda bella,
paradís dels gandesans
que del cor cures les nafres
que no en resta ni senyal.
La imatge col·locada
al bell centre de l'altar,
una gota de rosada
quan el sol la fa vibrar.
El seu rostre us enamora
com un cel de bat a bat;
amb el braç esquerre serva
un Jesús dolç com un cant.
La imatge apareguda
que tants d'anys ha sojornat
al ribàs del Canaleta
alternat joies i planys,
la que ha dut pluja abundosa
sobre els cors i sobre els camps
i de guerra i malalties
deturava tants estralls,
i en les guerres malastrugues
que Gandesa ha sofert tant
li ha conferit el títol
de "tres voltes immortal",
adéu imatge galana,
joia de l'art ogival,
amoroses presentalles;
adéu retaule daurat;
que el retorn de Nostra Dona
faria una immensa mar
on feliç ancoraria
la vela dels gandesans
riallera i enflocada
amb penons d'amor i pau.
IV
Els camins de la Font Calda
quantes voltes s'han vestit
de cançons, aleteigs d'àngels
i munions de pelegrins.
De vegades, les ofrenes
dels aplecs enfervorits,
altres voltes és la Verge
que a Gandesa fa camí,
convertint la carrerada
en un tros de maig florit,
cada pedra uns rosella;
cada grau, un romaní,
amb eixams de roses veres
per Canà i per Valandins.
Va per veure la fillada
quan fa temps que no els ha vist.
Les jornades que floreixen
i enarboren el país,
per a dir-les, qui tindria
prou ventura i prou enginy?
Cada casa és una flama,
cada carrer és un jardí,
cada plaça és un retaule,
qui més bé el sabrà guarnir?
Quina llar allotjaria
el tresor d'amor diví?
—La que tingui més fillada,
per un dia i una nit.—
De tothom vol ser l'hostessa,
de tots els cors, un repic,
per a tots, pau i harmonia,
que l'amor a tots fa rics.
La Verge de la Font Calda
és el nexe que els ha unit
és el jou suau que lliga
tant l'amic com l'enemic,
el creient i el que no creia,
que tots li són igual fills,
com ho són del Déu que ens guia
des del tron de l'infinit
i els espera amb alegria
quan arriben a la fi.
De la seva excelsa Mare
no vol fills rebordonits.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, a Gandesa |
 |
| Mare de Déu de la Fontcalda al Camí dels Degotalls de Montserrat |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada