dimarts, 20 de desembre de 2011

Cant I d'El Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra

Pessebre d'Enrique Fernández Quevedo
Figures de Castells
Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!...
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament,
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment...
Però l’estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d’un naixement
entre el bou i la mula d’un estable.

Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l’or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l’oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l’estrella!

Avui el llavi cansat
vol estrafer l’alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l’alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l’alegria,
i l’estrella en l’infinit,
i el perfum de misteri d’aquest dia.

Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s’hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d’altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.

Si el despit que se’t menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l’àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant;
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l’àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l’espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d’un pendís tot rissat d’escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d’uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l’ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil•lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d’hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
igual que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats.
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l’esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porro blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert...
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradís i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.

Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure be la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!

Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir...
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res...
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la gaita de seda que es fonia
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!...
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!...

-Cant I, Cant IICant IIICant IVFinal-

.

3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt trobar el Poema de Nadal de Sagarra en el seu blog. Penso entrar-hi més d'una vegada. Hi ha molt per aprendre!
    Bones Festes!
    Mercè de Vic

    ResponElimina
  2. Gràcies Mercè. Si tens materials que poden anar bé per al blog, amb molt de gust els hi posaré.

    ResponElimina