—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| La Mare de Déu de Montgoi, còpia de la que es va destruir al 1936, que era de fusta policromada i del segle XVI |
I
A la Verge de Montgoi
em plauria fer una albada,
al davall del finestral
de Rojals a la façana.
Aquesta ermiteta
de lluny la veureu:
xiprers que la vetllen
a dalt del rampeu
de coma galana,
damunt Vilaverd,
fidels assenyalen
el plàcid indret.
Dels plecs amorosos
de l'ampli mantell
de Santa Maria
posat al recer,
les glosses m'arriben
i el brum dels batecs
de la Roquerola
i de Comaverd.
En duu la batuta
el brau Puigcabrer,
al tall de la timba
portal de l'estret,
amb fina capulla
muscada i silent,
ardida i sonora,
mil-anys la reprèn:
Que formosa és Tarragona
i el seu camp asserenat,
avellaners i oliveres
i les gales de la mar,
i de Reus, ciutat fecunda
i del brau cloquer de Valls
i la humanitat que exhala
ardidesa i majestat,
de les restes que hi deixaren
cent nissagues en passar
que la pàtina dels segles
d'or amb pannes ha folrat.
Una toia rica en feia
Puigcabrer il·lusionat
i a les Plantes de la Verge
generós feia rodar.
Més enllà cantava
Miramar serè,
coronant la serra
d'enlairada creu.
També Prenafeta,
L'Illa i Sant Miquel
que acompanya amb l'orgue
ran mateix del cel.
La cançó portava
d'El Gaià l'alè,
de Santa Perpètua
fins a Santes Creus,
de Querol ombrívol,
l'eco del castell,
de Vallespinosa
de flors un ramell:
Ai, Tudó de blanques ales,
en quin riu us parareu?
Francolí Poblet rumbeja,
El Gaià té Santes Creus.
A la serra de Montgoi
ha fet niu una calàndria
davallada n'és del cel
a l'encalç de nova pàtria,
que rumbegen per Maria
les quatre ciutats del món:
Masmolets, Santa Perpètua,
Vallespinosa i Querol.
El cant ressonava
pels cims de Forés,
de Santa Coloma
fins a Puigcabrer.
Dels gorgs de La Riba
també s'ou la veu,
si ans rogallosa,
irada i breu,
d'aquella batussa
i absurd desgavell,
de cingles i morros,
penyals, secs i freus,
esberles, balceres,
segats i cantells,
que s'escometien
com monstres mesells,
és ara melosa,
suau, dolça i greu,
com per adormir-ne
Francolí, l'hereu:
Bella Verge de Montgoi,
mentre jo sigui a la porta,
no heu de témer ensurt ni dany
en aquest recer de brosta.
Ací prop, darrera meu,
de La Riba el cant s'escolta,
La Font Gran us ofereix
els molins i els retalls d'horta.
Cap a l'altra banda
cau La Roquerola
que salmeja i canta
fredolica i sola;
a les seves ombres
serra de Rojals,
adossera els marges
de brins verds i blaus
i de la rotllana
n'és la capitana,
amb pobles i masos
reixords i fontana,
tot a l'ample estesos
del suau pendís
d'aquest món ombrívol
i bellugadís:
Una manta ens cal, Regina,
que serveixi d'abrigall
que tremola i tiriteja
a la serra el trist Mont-ral.
Donareu-me'n també una altra,
o bé un troç del bell mantell
que endolceixi l'agonia
i el morir d'El Pinatell.
Conserveu si res restava
d'El Brugent a la carena,
en la cleda solitària
on pelluca La Farena.
Acolliu sempre propícia
Els Rojals i Rojalons
que comencen a lliscar-ne
rost avall a tomballons.
II
"Entre les verdors més belles
de Vilaverd, un pastor,
bella a les mil meravelles,
veu eixa divina Flor."
Encara no l'hagué vista,
cau en terra de genolls,
la venera amb alegria
i la posa al seu sarró.
Després de les tres vegades
d'anar i tornar, com se sol,
cap al lloc de la troballa,
hi van tots en processó.
La comella escotorida
de la vila mirador,
s'oferia com a branca
per penjar el niu calentó.
De tan bella i amorosa
de Montgoi duria el nom,
de les hortes de la vila,
quins paners de fruits i flors.
Mireu el carril
que surt del congost
com vira i rumbeja
de fum amb els flocs
posats a l'orella
i en cada botó
que al cel esbarria
com pluja de flors,
es para quan passa,
o va poc a poc,
s'encalma i s'encanta
mirant el Montgoi.
La Verge ho contempla
des del seu cambril
i vetlla amorosa
per terres i fills.
III
Oh, pia Madona,
suau feu el jou
que ens juny a la vida
mirant el Montgoi.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Montgoi, a Vilaverd Sota l'altar, tancat amb pany i clau, hi hagué la columna i el capitell sobre el qual hi havia la Mare de Déu quan va ser trobada, objectes antigament molt venerats pels devots, que els creien miraculosos. La festa és el 8 de setembre, però diversos pobles veïns hi van en aplec el dilluns de Pàsqua. El cardenal Isidre Gomà, fill de la Riba, l'any 1928 hi va celebrar una solemne Missa pontifical. El bisbe de Girona Dr. Cartañà, fill de Vilaverd, també hi celebrà una solemne Missa pontifical poc després de ser consagrat bisbe de Girona. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada