Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008.
.jpg) |
I
Si el camí és llarg i tirós
de Canòlic vers l'ermita,
el faria més planer
l'agaliu que al cor repica
del bon temps que l'ha adornat
d'aranyons i floravies,
de violes de caixer
i el somriure de les xiques.
D'Aixovall el pont passat,
el camí d'Hos pren volada;
un puput atrafegat
i una estrella ressegada.
De l'ermita que cerquem
una gorja recelosa
Bicissarri ens fa gruar
que, estirat dret a la porta
de la ruta vertical,
al delit posa les ales
per atényer el finestral
on Madona ens esperava,
al minvant del cingle obscur,
un joiós cant de fontanes,
un glevat curull de flors
i un eixam de voliaines.
II
És l'ermita de Canòlic
ben plaent de contemplar;
és la soca mil·lenària
que no para de brotar.
"De la soca en surt la rama,
de la rama en surt la flor,
de la flor brota la Verge,
de la Verge, el Redemptor."
L'ornament de l'ermiteta
és a cura dels devots:
l'un li renta les tovalles,
les estén l'altre al balcó,
les parets, l'altre emblanquina,
amb la calç de bona olor.
Són les piques d'alabastre,
són els bancs de bon tauló;
les llambordes a la mida
les tallà l'escairador;
i les llànties obrades
de metall que semblen d'or.
III
De la imatge de Canòlic
qui en faria la semblança?
De darrers del segle onzè
ens aviva l'enyorança
una talla de cinc pams
de color rosa rosada,
que colrada pel solei
esdevé morena clara.
Té al genoll assegudet
a Jesús, ninoi que encanta,
del blanc Lliri de Jessé,
matinal divina branca.
De l'Andorra al bell entrar
fa fugir les bromes llostres
i fa clar i rosat el cel
la bellesa del seu rostre.
.jpg) |
| Santuari de Canòlic a Sant Julià de Lòria. |
IV
Per lla al segle dissetè,
unes flames voladisses
s'endugueren cel amunt
el calaix de les notícies.
Jo me'n soc anat pel món
de noves si en trobaria,
les que terra i cel m'han dit
refilant us les diria.
Un pastor de casa Pere
del poblet de Bicissarri,
les ovelles va seguint
pel paisatge solitari.
Un ocell de bec daurat
una imatge va mostrar-li
al rempeu d'un estimball
perfumat com un rosari.
Va la nova amb ala lleu
per ciutats, pobles i viles,
la gentada se n'hi va
pels camins i saltant ribes.
La capella que van fer,
del dotzè segle en l'albada,
amassada amb dolls d'amor,
rosa fresca i colorada,
cada volta l'han refet,
cada volta més ufana,
fins que arriba l'actual
que és un temple de volada.
El dissabte últim de maig
és l'aplec gros de l'anyada,
cada marge és un jardí,
cada cor, una alifara.
Si la Verge és benvolent
en distribuir les gràcies,
el Comú, a cada romeu
obsequia amb pa de casa;
més gentil encara el maig
arribat de terra baixa
que, en les plantes, en les fonts,
en els marges i en les prades,
ha posat viu i encès
el cantar de la gaubança;
una estrofa en cada flor
en cada nota una dansa.
V
Set centúries passades
que el pastor la va trobar,
de l'agost catorzè dia
serà bo de recordar.
La Verge deixà el retaule
per baixar a Sant Julià;
com les festes d'aquells dies
no s'han vist ni es veuran mai.
Arribada Nostra Dona
allà al pont de L'Aixovall,
un vestit d'or i de seda
i un joiell tot de brillants.
En carrossa de Princesa
féu l'entrada triomfal;
les cançons i les campanes
omplen l'aire de fanals.
Els bons fills d'aquesta vila
que no ho poden presenciar
a la Mare que recorden,
els presents fan arribar.
Les fineses d'aquells dies
costarien d'oblidar;
dalt del cel, Santa Maria
amb escreix satisfarà.
 |
| Fotos: Josep Maria |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada