 |
| Mare de Déu de Montserrat al cim del Cavall Bernat de la serra de Montserrat. Foto: Enric Brunet |
d'antigues tribus ibèriques
i encara no fem el cim.
Portem a les nostres venes,
dels fenicis a l'Islam,
sang viva de totes menes.
Enyorem casa i conreu
entre batalla i batalla,
i sempre tornem al féu.
Dret romà i llengua llatina
configuren el país
que amb la fe de Crist s'alzina.
Tot cantant gregorià
que ressona pels vells claustres,
el monjo planta el vinyar.
Lliurat del senyor califa,
el comte Borrell II
també del rei franc es rifa.
Berenguer IV sense por
es casa amb la Peronella
i es fa rei de l'Aragó.
Bell i extens país que t'alces
de Fraga fins a Maó
i de Guardamar a Salses!
Quan Pere mor a Muret,
perdíem el sud de França
i el país es torna estret.
Ens llancem amb tota fúria
a la conquesta del mar,
salvant-nos Roger de Llúria.
I Jaume el Conqueridor
fins a Mallorca i València
eixamplava l'horitzó.
Bastíem carrers i places
i palaus i catedrals
amb bon art i bones traces.
Quan morí Martí l'Humà,
tot el poble amb Bernat Metge
deixava de somniar.
I ens en farem ja l'estella
quan caurem per sempre més
sota el dogal de Castella.
Som un poble decadent:
No hi valen crits de remences
ni segadors combatent.
Tornem a la terra avara,
i entre la rauxa i el seny
la tristesa ens aclapara.
I ho perdíem tot plegat
en un Onze de Setembre
menys la nostra dignitat.
El país no és mort, s'ho pensa,
i a mitjan segle passat
comença la Renaixença.
Alliberats del francès,
som un poble que es desperta
per un vent de Déu empès.
Sonà un clarí de batalla
dalt del cim del Canigó
d'on mossèn Cinto davalla.
Si Gaudí fa catedrals,
retorna amb Prat de la Riba
l'ideal dels ideals.
Vindran noves maltempsades,
però la Pàtria reneix
com ha fet altres vegades.
Reclamen la llibertat.
Tenim un nom: Catalunya,
i un castell, que és Montserrat.
Tots els camins i senderes
duen a Roma, i anem
a Roma brandant senyeres.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada