Del món i sos gustos
me vull despedir:
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
 |
| El Sagrament de la Unció dels malalts |
Per ells és un son
més dolç que la mel,
adormir-se al món,
despertar-se al cel;
és caure lo tel
que els ulls va enfosquir:
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Quan los ulls se clouen
l'ànima obre els seus,
mirant a sos peus
los cels que es desclouen;
los goigs que li plouen
no els pot obeir:
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
La mort és la nau
que du nostra sort,
del món és lo port,
del cel és la clau.
Dolç somni de pau,
qui el puga dormir!
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Del cos se despulla
com d'un vell vestit;
a l'arbre florit,
què importa la fulla?
La mort sols esfulla
per fer reflorir:
lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Qui fuig de la mort
si espera la vida?
Si a cobrar se crida,
quin jornaler és sord?
D'arribar al port
ne diem partir!
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Lo just és la flor
de l'hort de la Glòria;
que visca o que mòria
allí té el seu cor.
"Baixau", diu, "Senyor,
baixau-me a collir":
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Si als àngels enyora,
ja apar que amb ells riu;
apar que amb ells viu
quan tothom lo plora.
La mort és l'aurora
del sol de l'empir:
Lo morir dels justos,
dolcíssim morir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada