dimecres, 9 de maig de 2012

Consummatum est, de mn. Cinto Verdaguer

Jesús és mort! Sa desolada Mare
vessa a doll a sos peus plors celestials,
i a l'univers ordena l'Etern Pare
fer a son Fill diví los funerals.

Crist jacent, de Domènec Fita (1959)
Catedral de Girona
Més detalls a pedresdegirona.com

Sobre el fúnebre túmul del Calvari
lo cel se posa paraments de dol:
se torna son dosser immens sudari
on fins negreja entenebrat lo sol.

L'ull blau del dia abaixa ses parpelles
i davalla la nit del firmament,
i eixint a mitja tarda les estrelles,
antorxes són de sa capella ardent.

Per obrir-nos a pler lo santuari
de dalt a baix s'esqueixa l'ample vel:
ja Adonaí no baixarà a habitar-hi,
per temple vol la immensitat del cel.

Dels àngels que es desnien hi ressonen
de "Sortim-ne d'ací!" les veus de plor,
de bat a bat mentres obrint-se tornen
los batents del portal de Nicanor.

Lo canelobre de set llums s'espanta
al veure com s'apaguen totes set,
amb la llum sagratíssima del Sancta,
arbre sagrat que vol millor goret.

I s'escruixen los ossos de la terra
en terratrèmol sacsejant i fort,
i un mur ací i un poble allà s'aterra,
i sent la vida aletejar la mort.

Sacuden los sepulcres l'ampla llosa
i es desvetllen los morts pertot arreu:
"Per què", dient a la ciutat sagnosa,
"per què has mort a Jesús lo Fill de Déu?".

Lo Jordà marradeja en sa ribera,
embriac que trampela en son camí;
la mar de Tiberíades s'esvera
i com febrós canvia de coixí.

I amb la veu de la terra que trepida,
i amb la del tro sotraguejant pel cel,
Déu sembla dir al poble deïcida:
"Caín, què has fet del germà teu Abel?"

Gemega el mar, s'escruixen les muntanyes,
veient llagrimejar al Criador,
a l'expirar lo Fill de ses entranyes,
víctima eterna de l'eterna amor.

Plorant lo món un responsori canta,
de cos present al contemplar un Déu,
un Déu que es lleva en hòstia sacrosanta
sacrificat en l'arbre de la Creu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada