—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu de Barà al Camí dels Degotalls de Montserrat |
I
En guarnir aquest tros de món
amb tant d'art i senyoria,
no hi podria pas mancar
la Flor de més xamosia
que és conhort del turonell,
agaliu de la gavina
i del vell arc de Barà,
amorosa companyia.
Al damunt d'aquell pujol
que emmantella la boirina,
si una ermita no hi hagués,
amb el cor bé li veuríem.
L'escabell, l'alè d'El Camp,
murs ferrenys, la roca viva,
per pilastres, els esculls
per a volta, el cel sense fita,
per orgue el mar platejat
que salmeja nit i dia,
la imatge resplendent
duu per nom Santa Maria.
Travessem la senyorial
i romana augusta via.
Una fonda i clara veu
el silenci esquinçaria.
Els carreus de l'arc famós
tot de sobte s'il·luminen
i amb un to greu i pausat
han parlat i ells que diuen:
II
—Abans de florir a Iberia
la doctrina i fe de Crist,
freturós ja cavalcava
sobre el llom d'aquest camí.
Els romans m'hi enlairaren
en fermança del seu brill,
en record viu de Liscini
de preclar i noble estirp.
Si el solei em colra i daura,
les tempestes m'han brunyit
i l'oreig m'afaiçonava
a l'estil tarragoní.
A desgrat de les centúries,
bon romeu, heu-me'n ací,
vull ser exemple incommovible
del teu noble i bell destí.
Quan passi la maltempsada
doblega't mateix que un vim;
quan de nou llu la bonança,
més gallard torna a excel·lir.
Si no fos per la fal·lera
del teu triomf definitiu,
a desgrat de ma nissaga,
no em faria res morir.
La història d'eixes ribes
la diria fil a fil,
des d'enllà de Comarruga
fins passat Reus i Cambrils.
Jo vegí arribar les veles
via fent de mar endins,
portadores dels apòstols
missatgers de Jesucrist.
Les conteses desfermades
de barons de pit ardit
i les feres represàlies
d'escorxetes i botxins.
III
Al recer d'aquestes platges,
pescadors de cor humil,
de cara a la mar amiga
hi tenien barca i niu.
De Sant Pere de Casserres
tres barons benedictins
van alçar una capella
als penyals del mar veí,
del dotzè segle en l'albada
un dia de maig florit.
D'aleshores ençà boga
de Barà pel mar tranquil.
La capella dedicada
a Sant Pere, no ho cal dir,
feia ofici de parròquia
amb rector o vicari adscrit.
Fou tal volta pels corsaris,
ningú no ens diu el motiu,
que les platges abandonen
els germans benedictins.
Mes, creixia amb ufania
una llegua terra endins
una vila gronxolada
per l'oreig suau dels pins.
A mesura que creixia
de Roda el florit jardí,
vora el mar es marciria
el feligressat marí
que perdia la parròquia
la que Roda recollí
de l'anyada en la carrera,
mil cinc-cents seixanta sis.
Aquest cel i aquesta terra
no són fets per a encabir
multituds amuntegades
que no en copsen pas l'encís.
Quan l'ambient que l'enrotllava
la serena va assolir,
la capella es transformava
en estatge noble i ric,
per a la Verge Maria
que del cel venia ací
a escoltar les confidències
de la mar i dels seus fills.
Si que hi és una ermitoia
al damunt del tuc veí,
de Barà la pura essència,
de la glòria, el camí.
Si no es veu prou perfilada,
és degut al revolví
de guspires lluminoses
que espurnegen del seu si.
Travessa l'ampla esplanada,
passa la clapa de pins,
per davall de sarmenteres
enjoiades de raïms.
Quan arribis a la meta,
la fatiga s'ha esbandit;
la Madona que t'hi espera
és un ram de maig florit.—
IV
Arribem a l'esplanada
la de l'angle ponentí;
riallera una porxada
ens abraça com amics.
Encarats a tramuntana,
bell portal, rosetó xic
ennobleixen la façana
i el cloquer ben esbandit,
de l'ermita en surt un aire
tot frescal i encuriosit.
—Si la pau joiosa cerques
entra, entra, pelegrí.
Déu-vos-guard, Regina excelsa,
de puresa frescal llir,
Gladiol de color d'alba,
de Barà joia i espill,
Margarida immaculada,
Rosa vera del camí,
Flor que acobla les essències
del timó i del romaní,
permeteu-me de romandre
ben a prop d'aquests confins
i de llum faci replega
pels dies entenebrits.
V
Als voltants del santuari
tot té un aire distingit;
una mà d'algú delaten
que en té cura amorosit
com la mar, part de migdia
que la soca va brunyint
de l'ermita damunt l'ona
amb la llima d'acer fi.
Un camí com de joguina
s'aboca damunt l'abim,
davalla fins a l'escuma,
fa un mantell de degotims,
embolcalla aquella roca
com l'esquena d'un dofí
on es diu que fou trobada
l'Ocella de vol diví.
Allí diu que la trobaren
ningú no sap quan ni qui,
ocupava algun retaule
en el temple que finí?
En l'ermita restaurada
el mil set-cents-vint-i-sis
ja tenia per patrona
la Verge del mantell gris.
Amb el títol que rumbeja
de Barà, sonor i ric
ha tornat la vida clara
i el tocom enyoradís.
Ara lluu com una estrella
al damunt d'aquell bocí
de món clar i nobilíssim
que Tarragona embellí
amb garlandes d'olivera,
arcs famosos a l'envir
i amb la imatge marinera
que el mar ens va oferir.
VI
Verge Santa de Barà,
entre Sant Vicenç i Roda,
ermitans voldríem ser
per estar a la vostra vora.
Si avui d'esma us hem trobat
al segat d'aquesta roca,
trobadora feu's, si us plau,
al cancell d'allà a la Glòria.
 |
| Mare de Déu de Barà |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada