—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
Santa Maria de Poblet, en alabastre, de Damià Forment (s. XVI) Foto: Abadia de Poblet |
I
Per ser el tron tan elevat,
d'alabastre les escales,
tan il·lustres els barons
i arborades les lloances,
deixaria de cantar
l'ocellet de febles ales,
tan a prop d'El Francolí
i ara que se'n mor de ganes?
Els pastors d'altres ermites
són ací reis coronats;
els retaules de posts bastes,
vori i marbre primorats;
les esglésies xicarrones,
sumptuoses catedrals;
els vergers d'orenga i menta,
boscos i amples farraginals;
les sotanes verdaloses
dels flairosos ermitans
a Poblet esdevenien
amples capes i hàbits blancs.
Les tàpies esporretes,
ací, murs emmerletats
i la rústega espadanya,
carillons de mil batalls.
Ran de la Porta Daurada
blanament estintolats,
cantarem les nostres cobles
amb la vènia de l'Abat.
II
Un ermità, de nom Poblet,
de penitent feia la vida;
allí a Lardeta, un rei moret
l'empresonava amb gosadia.
Boscos enllà, cerquen amunt
el castell llostre de Siurana;
amb aigua i pa, orfe de llum,
ple d'enyorança els jorns acana.
Per tres vegades s'evadí
d'una manera portentosa,
fins que la porta el sarraí
li feia franca i generosa.
Berenguer IV va conquerir
el muntanyós comtat de Prades
i va pensar de construir
un monestir de vastes ales.
Diu la llegenda amb alirets
que algunes nits, entre les rames,
vegé el gran comte tres llumets
enviar al cel joioses flames,
i que va ser al mateix indret
en què floriren tres ermites
que encara avui formen esplet
dintre el convent com perles riques.
Quan va morir el gran Comte-Rei,
son fill Alfons rep la corona
i al convent nou cobrà tal llei
que amb rica pluja l'assaona.
Pere el Catòlic ve després
seguit de Jaume, el rei més noble;
pel seu valor i el seu cor és
el forjador immortal del poble.
Set altres reis varen fornir
la catalana dinastia,
fins al darrer, el rei Martí
que orfe i marrit la deixaria.
A més, els nobles catalans,
van imitar la reialesa
i amb llurs llegats rics i abundants
van posar els perns de la grandesa.
Els sobirans que van sortir
del compromís famós de Casp
van ser també pel monestir
la llum amiga d'un bon astre.
Els era grat d'anar a Poblet
i del Cistell gaudir la flaire,
de joies d'art fornir l'esplet
i de la fama embaumar l'aire.
III
Si vas a Poblet
la Porta Daurada
et fa compliment
i ombra gemada.
El claustre major
t'abriga amb les ales
dels arcs ogivals
i gales romàniques.
Del temple et corprèn
la immensa grandària:
la volta, un cel clar;
la cúpula, un altre.
La nau Capitular
sembla un món de faula:
aquelles labors
de pedra picada,
els gràcils portals,
les belles arcades,
florits finestrals,
reals arquibanques,
i, per paviment,
relleus amb estàtues
dels pares abats
catifes brodades.
Palaus encantats
del reis poderosos,
famosos arxius,
altars primorosos,
vitralls abrandats,
escuts i espases,
imatges jacents
damunt de bells marbres.
Poblet, pobletà,
niu d'art i riquesa,
conserva el caliu
de nostra grandesa.
IV
En retaule d'alabastre
presidit per un Sant Crist,
hi ha la imatge de la Verge
com cap més no se n'ha vist.
Cavallers i reis la vetllen
fent-li guarda dia i nit,
des dels llits de pau on dormen,
camp de marbre tot florit...
Mes la humil Verge Maria,
viu Estel en fosca nit,
mira els fills que la cobegen
per finestres i ampits,
agradada de La Conca,
de La Riba a Vimbodí
i l'esplet dels rius de Prades,
la batuta, el Francolí.
 |
| Retaule de Santa Maria de Poblet Foto: gencat.cat |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada