divendres, 20 de setembre de 2013

Poema de Primera Comunió, d'Antoni Bori i Fontestà

El cambril de la Verge
està tot il·luminat,
i l’encens dóna l’aspecte
més ric i més perfumat.

De bon matí ja el guarniren
les noies amb poms de flors.
Amb poms de flors que escolliren
de les més riques olors.

Entremig d’un pa de ciris
il·lumina l’altar del Sagrament,
i està tot voltat de lliris
recollits a sol ixent.

I, reclinats pels domassos,
es veuen sentats als bancs,
els nois amb cintes als braços,
les noies amb vestits blancs.

Tots esperen l’hora justa
i el moment de rebre Déu
protegits per l’ombra augusta
i divina de la creu.

De genolls, postrats, a rebre
van el consol divinal,
i el sacerdot ja celebra
vestit de pontifical.

I al so de l’orgue que frisa
per donar el més bell accent,
van seguint la santa missa
amb gelós recolliment.

Del celebrant la paraula
quan acaben d’escoltar,
s’acosten tots a la taula
beneïda de l’altar.

I pujant per cada banda
nois i noies amb anhel,
semblen formosa garlanda
trenada amb àngels del cel.

Així mateix la veuria,
com escala al cel a prop,
somniant, la fantasia
lluminosa de Jacob.

Escala de rams i toies
d’on Déu baixa a fer un petó
als nois que fan i a les noies
la primera Comunió.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada