—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
 |
| Mare de Déu d'Aguilar, a Os de Balaguer La imatge es guarda a l'església parroquial |
I
Fatxendós segueix la hisenda
el riu Farfanya, ric hereu:
per avall, fins a Menàrgues,
per amunt, fins Tartareu.
Al bell mig de la hisenda
té una vila de molt preu
i un cenobi mil·lenari
que fundà Ermengol d'Urgell.
Si aquestes nobles terres
amb el cor obert tresqueu,
voleiant el portaríeu
dins del pit com un trofeu.
Era terra predilecta
del seu ric i ample feu,
on els comtes escampaven
les mercès arreu arreu.
Uns sepulcres que hi alçaren
per al seu repòs etern,
unes mans agosarades
els van vendre a l'estranger.
Si la terra es commovia,
si anà en doina molta gent,
si ploraren la ignomínia
des de Sort a Balaguer,
els sarcòfags no tornaren
ni de fer-ho hi ha l'intent;
que els records van esborrant-se
de l'oblit al bat del vent.
Les despulles dels artífexs
de la pàtria renaixent
Vilanova les conserva
com herència de molt preu.
Però l'Urgell hipotecava
el seu pla amb un deute greu
i el bon nom li entelava
de gasiu el negre vel.
Sols seguint de la Madona
l'ampla via resplendent,
pels camins de La Noguera
tot repica alegrement.
II
Riu l'ermita a tot esclat
pel portal, rosana i reixes,
riu el ràfec del teulat
i al cel blau, les orenetes,
i més lluny, la testa al cel,
amb el sol juguen les serres
i les bromes de colors
es despleguen com banderes.
Tot festeja el Sol d'amor
ardorós com la foguera,
el Roser de l'Aguilar,
la Pubilla del Noguera.
Dic adéu als traginers
que a la via van i vénen,
amb cent estris arborats
dels plaers a la recerca.
Si sabien com s'hi està
al recer de parets velles,
verda vinya i olivers
i l'esguard dolç de la Verge,
els plauria d'estar ací
on la vida s'asserena
engronsada per l'amor
com al bosc les roses veres.
III
Ai, correu si us ve de grat,
travesseu guaret i brolla
que és avui primer de maig
i a l'ermita tot trontolla
per l'estuf del doll d'amor
que reinfla la resclosa
fins a punt d'esboterar
com rubina procel·losa.
Al pleret ve Tartareu,
a bursades, Auberola,
en esbarts de Sant Llorenç
i a ruflets de Vilanova.
Mireu-los que van mudats
més del cor que de la roba;
el primer dia de maig
que a Aguilà és la festa grossa.
Van a l'ample els vells camins,
cada trau, clavell o rosa;
els clavells del Pallarès,
les roses, del Ribagorça.
Vau fer bé en fer-la ben gran
i no pas xica ermitoia,
amb tres arcs volant al cel
i al seu llom, l'airosa volta.
Un cambril com un niuet
on els cors feien de brosta
i al bell mig del niu d'amor,
la Verge, mirada dolça.
IV
Els goigs diuen que per temps
unes monges hi visqueren
presoneres de l'amor
amb finíssimes cadenes.
També parlen dels estralls
que hi va dur una guerra afrosa
i dels míssers enderrocs
escampats per llà a la brolla.
Ara lluen de bell nou
els florons de la corona
que la vila heroica d'Os
oferia a la Madona.
V
A reveure us hem de dir,
Oli d'or, Blat de les eres,
Vinya de les pampes d'or,
Ram frescal de maduixeres.
Per comiat, un cant d'amor
el romeu feliç us resa,
el mateix que fa cent anys
bressa els aires dels Nogueres:
"Verge pura, Prenda hermosa,
puix teniu Déu a la mà,
socorreu-nos piadosa
Providència d'Aguilar."
 |
| Ermita de la Mare de Déu d'Aguilar Foto de Rios Valles A uns 13 km de Balaguer anant a Àger, just abans d'arribar al convent de Bellpuig de les Avellanes, es troba el trencant que a 3 km porta a Os. A uns 300 metres d'aquest trencant hi ha el desviament cap a l'ermita de l'Aguilar, a la que s'hi arriba en uns 400 metres. El dia 1 de maig es celebra la festa d'aquesta ermita. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada