—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| La Mare de Déu de Puigcerver en el Camí dels Degotalls de Montserrat amb un fragment dels Goigs de Puigcerver |
I
Damunt d'El Camp senyoreja
l'ermita de Puigserver
portera del Coll d'Alforja
esbandit als quatre vents.
Regina de les muntanyes
que s'alcen al nord de Reus,
és l'estrella guiadora
dels pobles que té als seus peus
dedicada a la fontana
d'on brollen els gais torrents,
les rieres ressonantes
i xamosos rierells.
Aquest ínclit santuari
que blanqueja a l'airecel
allotja la Reina excelsa,
la Verge i Mare de Déu.
Si l'aigua de les rieres
fecunditza aquest terrer,
altres rius més cabalosos
i d'aigua més excel·lent,
brollen i baixen a l'ample
de la Font de Puigserver,
rius d'amor i de tendresa
que la deu tenen al cel.
Canteu-li, valls i collades,
canteu-li, tossals ingents,
fontanes, boscos i prades
amb les més galanes veus,
que les vostres serenates
les reprenguin sol i vent
i les duguin per la terra
i ressò trobin al cel.
També hi vull juntar la meva,
arrecerat al mantell
de la Reina que governa
als cimals de Puigserver.
II
L'ermita i poble d'Alforja
vingueren al món ensems
de les runes escampades
per la guerra als quatre vents.
Quan la guerra fou finida,
el pros Comte Berenguer
de les partides d'Alforja
a Canagot féu mercè.
Si les tasques de la guerra
foren dures a tot ser
les de la pau que comença
d'antuvi, no ho foren menys.
Enderrocs, estralls, misèria,
l'odi que extravia el seny,
les mans balbes per les eines
del treball, deixant l'acer.
Bé t'espera bona tasca,
Canagot, valent guerrer,
si una vila vols bastir-ne
d'immutables fonaments.
Per tal que així pugui fer-ho,
un ajut li arriba a temps;
amb l'ajut que li arriba
tota tasca serà lleu.
III
A l'hora melangiosa
d'un capvespre tardoral,
tots els moradors d'Alforja
observaren els senyals:
resplendors que davallaven
cegadores, rutilants
del tossal de Puigdarenes
que han nimbat la claredat.
Quan les flames s'extingiren,
en havent el sol balcat,
els heralds que hi arribaren
sempre resten defraudats.
Senyor Batlle de la vila
el Consell ha convocat;
va resoldre d'enviar-h
tres barons ben preparats.
No eren pas de Puigdarenes
les fogueres flamejants,
ans a Puigserver lluïen
que és mitja hora més avall.
Ja segueixen la carena,
vorejant rases foscants;
quan a Puigserver arribaven
dintre el pit el cor no els cap.
Als seus ulls, com un prodigi
una rosa s'ha badat;
el foc que lluu i no crema
ni un bri d'herba ha ressecat.
Atiat és per volades
d'angelets enjogassats
que festegen una Reina
que allí era de bon grat.
Els clavells de prat i marge
que s'havien ajocat,
gentils obren la parpella
per sotjar el que està passant.
En veient entremig d'elles
el blanc lliri de les valls,
la Poncella de Judea
del Líban l'arbre odorant,
els colors totes transmuden,
esdevenen més fragants
i proclamen per Regina
la que acaba d'arribar.
Ja retornen a la vila
que els espera amb ansietat;
més que més el Senyor Batlle
amb els cònsols i els jurats.
Quan acaben la contalla,
les campanes han brandat;
tot el poble s'aplegava
dels heralds al bell voltant.
Al davant va el senyor Batlle,
el rector va al seu costat
serra amunt, ningú no nota
que és isarda i sense pas,
car la fosca l'envolcalla;
el sol temps ha que ha balcat,
els estels omplen la volta,
el Bover, primer que cap.
Ara passen Riudarenes
a Puigserver feien cap.
La corrua es desballesta,
tots la volen contemplar.
Si els genolls cauen en terra,
vers la Verge va l'esguard
que al bell peu d'una servera
els espera amb bell posat;
en un soli repapada
abillada amb mantell blau,
cara gran, greu i devota,
falta poc per quatre pams.
Una bola té daurada
la rosada destra mà;
assegut al muscle esquerre,
el Fillet, quin goig que fa!
Els penjolls de serves verdes
fan un tàlem roig-daurat
si fins ara foren aspres,
tot de cop s'ha ensucrat.
Amb respecte l'agafaren
i entonant festosos cants
van posar al tabernacle
el més fi dels diamants.
Ben a prop de la servera
una font hi enlaira el cant
i una font encisadora
li oferien un hostal.
La Verge, per tres vegades
al peu del server ha tornat
des d'on veu la mar serena
sense noses ni entrebancs.
Una ermita hi treu brotada
del bosc l'arbre més galant;
pagaria les despeses
bogalment, Bernat dels Arcs.
Testament que s'atorgava
del tretzè als vint-i-set anys
garantia de promesa
que es cumplí en totes les parts.
Garbosa la nau d'Alforja
solcava la mar dels anys;
el Déu del cel davallava
cada dia sens fallar;
visitava la Marona
que el devia allí esperar;
beneïa les collites,
l'ermitoia i l'ermità
i omplia l'arquimesa
de riqueses celestials
que la Mare bondadosa
curaria d'escampar.
Si l'ermita n'era xica,
bé caldria fer-la gran,
per a encloure la gentada
que augmentava sens parar.
Una església sumptuosa
muntanyana catedral
que de Puigserver engalana
la muntanya del coll blau.
Mil sis-cents-vint, gran anyada
segons consta en els annals,
en que hi era traslladada
amb honors i majestat.
L'adornaren de retaules,
joiells de riquesa i d'art;
i al davant del presbiteri
s'hi alça un ferreny reixat.
IV
Han passat les torbonades
d'elements desenfrenats;
mes els cors, com una ofrena
per la Verge glatiran
almenys mentre no s'arrenqui
de soca arrel El Montsant
i el coll d'Alforja ombrívol
no es capbussi dins del mar,
i d'això, ara per ara,
no s'albira cap senyal.
Feu, Senyora, que les ànimes
llevin els fruits emmelats
com fou en aquelles serves
del server que us abrigà.
 |
| Mare de Déu de Puigcerver (Alforja) |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada