—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Processó amb la Mare de Déu de l'Abellera, portant la corona. Va ser coronada solemnement el dia 12 d'agost de 1956 per l'arquebisbe de Tarragona. La corona ofrenada pels devots conté cinquanta abelles de plata presidides per una reina i l'escut de Prades. |
I
Puix que sou vida i conhort
i ompliu els cors de dolcesa
saborosa com la mel
regalimant de la bresca.
A la vall del riu Brugent
que és prodigi de bellesa,
heu volgut tenir el palau,
de Prades dolça Princesa,
arrapat a l'airecel
de cinglera pinyonenca,
a la riba d'El Brugent
bellugosa i juganera.
De La Riba cap ençà,
blanca vila paperera,
els molins, les flors del riu
s'han badat en rastellera.
En tot lluen refulgents
els reflexes de la Verge,
talment d'una brasa d'or
que cremés a L'Abellera.
El riu va joguinejant
per sota els ponts i passeres;
per servir a tots de mirall,
giragonses van i venen.
Capafonts tenim ací,
xamosa flor muntanyesa;
per tija, un galant turó
que l'enlaira com senyera.
S'enfila pel riu Barral,
entre joncs, per fer drecera;
per ombrel·la, quan s'escau,
té la gerda castanyera.
L'Abellera és un balcó
tot florit, de gran requesta;
el carrer, sota els seus peus,
un museu de gorgs i pedra.
Quan hom mira amb cor obert
des del cim de L'Abellera,
al matí que el sol hi riu
i l'abranda com foguera,
el Montmell cap a Llevant,
tot blavís de polsinera
i la Mola del Motllats,
oferint-vos ombra fresca.
Gallicant més a ponent,
Les Airasses per cimera,
La Mussara vers migjorn,
fulgurant la roja cresta
i la imatge flamejant
de l'amor que el cor li crema,
no el troba pas discordant
aquest món d'arenys i arestes,
sinó que us penetra endins
com una harmonia fresca
de tons amples, solemnials
com dels baixos d'una orquestra.
Afegiu-hi la bellor
i l'amor que del cor vessa
d'una Reina celestial
devessall de gentilesa.
II
La mel dolça que a raig fet
regalima d'una esquerda,
l'aigua fresca d'una font
que d'ací és a un cop de pedra,
reunien els pastors
i vailets de cada pleta
a l'hora alta que els ramats
remuguen a la quieta.
Què esdevé avui a la font,
que el ramat es despacienta
i el remuc acompassat
a la gola se'ls nuega?
D'on prové la resplendor
que la llum del dia apaga,
despedint espurnes d'or
com guspires arborades?
Per què canta Gallicant
i es fimbreja La Mussara
on la boira sempre hi jeu
i la terra no és gens grata?
Per què tot el muntanyam
de Rojals fins a Siurana,
canten himnes a l'entorn
de l'airosa Baltasana?
Quin miracle s'ha desclòs
entremig de les ramades
que accelera el glatiment
de l'antic combat de Prades?
El pastor ens ho contarà,
només ell coneix la causa;
allà baix, prop de la font
una Rosa s'és badada.
La que el Pare Etern trià
del seu Fill per tabernacle;
la gentil Mare de Déu
en imatge d'alabastre.
Al vorell de l'espirall
s'amunteguen les abelles,
rondinant himnes triomfals,
que ara tenen dues reines
i els riuets enjogassats
arreu salten i bornegen;
El Siurana i El Brugent,
El Montsant, Set i Glorieta.
El pastor, sortós pastor,
amb el cor curull de festa,
el diví Tresor collint
cap a Prades se l'emmena.
Les abelles en eixam
brunzidor li fan un tàlem,
les ovelles del ramat
amb bels dolços l'acompanyen.
Per xamosa que sigués
la vileta i la gran plaça,
la plaça amb la seva font,
la font de les aigües clares,
l'església de carreus ferms
de pedra forta i vermella
i dels comtes els palaus
capmall, esperó i rodella,
la Verge volgué tornar
d'El Brugent a l'ombra fresca,
al balcó de Capafonts
enramat de castanyeda.
III
Les fites de l'ermita,
els pics alçant les mans;
les flors que la rodegen,
floreixen com abans;
cardines i aloses
entonen iguals cants.
En canten la grandesa
Mussara i Gallicant
i el cel on té la soca
segueix verd i llampant;
això, d'ara i de sempre
com seguirà en avant.
El buc de L'Abellera
essent ardent fogar,
l'amor i la dolcesa
li toca d'escampar,
tot fent el que feu sempre
igual que el que ara fa,
per sobre de Farena,
Febró, l'agut Mont-ral,
de Prades, ni cal dir-ho,
que atia el foc sagrat;
llaçada esplendorosa
d'ahir i de demà.
IV
Adéu, Verge estimada,
de Prades Reina excelsa,
si jo pogués merèixer
d'aquesta bella arnera
ésser des d'aquesta hora
la més humil abella,
la bresca que n'hauria
seria primicera
gaubança de la Glòria
que al cel diu que ens espera.
 |
| Ermita sota la roca de la Mare de Déu de l'Abellera, a Prades. L'aplec és el dilluns de Pasqua de Resurrecció i també hi ha una romeria des de Prades, el 8 de setembre. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada