Poema a la Mare de Déu del Coll. Santuari de la Mare de Déu del Coll a Barcelona (Barcelonès, Barcelona)
—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu del Coll de Barcelona Dibuix procedent del mateix llibre, fet possiblement per Ramona Benet i Rius, filla del poeta |
I
Ermita del Coll
de Verge flairosa;
l'ermita, el pitxer,
la Verge, la rosa.
Al vostre ombradiu
seuria una estona,
sentint el repic
batent de la història;
veuria de prop
la tendra Marona,
fulgint com un sol
damunt Barcelona,
balades d'amor,
l'oïda golosa,
ranet dels vells murs
n'hauria d'almoina,
com prop de la llar,
la vella filosa
que els anys han pansit
com poma camosa,
i el drinc de les fonts
que us fan la corona:
les unes al nord,
recades d'or d'Horta,
les altres al sud,
devers Barcelona,
jardins i horitzons
i el mar que és la torna.
Balcó com aquest
de tanta patxoca,
enlloc no'l veureu
d'ací ni Mallorca.
Els núvols hi posen
delit i il·lusions,
les serres veïnes,
flamells i penons,
marduix i alfàbregues
hi posen l'olor
i l'omple la Verge
de gran serenor.
II
Al batent del segle onzè
Barcelona et contemplava
en braços de Grau Miró
des del cim de la muralla.
A Sant Cugat del Vallès,
monestir de fama clara,
l'honorable sacerdot
donació en feia galana.
La capella esdevingué
priorat de gran volada,
dels esplets benedictins,
una esponerosa branca.
De ponent, una negror
va avançant que fa basarda
al transcurs del mil cent-cinc
congriada enllà de l'Àfrica.
Arribada a la ciutat,
murs i portes sacsejava;
emboirava la claror
per les valls i les collades.
El convent de Sant Cugat,
els abats, gales romàniques,
els escuts, arxius i salms
s'ho endugué com terregada.
Els anys que orfes van restar
els pergamins no ho constaten;
com més llarg fóra l'hivern,
la primavera, més grata.
III
Seria una barra d'or,
un raig de sol quan apunta,
un esqueix de ginestell,
o bé un rull fi de cuscuta,
aquell doll que raja a pler
fulgurant com una espurna
de la font del mig del Coll
de l'ermita prop la runa?
Anem-hi, germans, anem
amb magalls de fina punta,
descobrim la pica al si
de la muntanya llefuga.
Com més endins va el magall
més ardent la llum fulgura;
d'una imatge és l'espurneig
de la Verge dolça i pura.
La que hi varen amagar
per por de la mitja lluna,
que des d'ara durà el nom
escaient de la Font Rúbia.
Els esguards volen al Coll,
la llum d'arreu es filustra,
els carreranys són estrets
esdevé blana l'altura,
Climent vuitè, bogalment,
d'un Breu de perdons l'arruixa
i amb Sant Joan de Letrà
la uneix per fer conjunta.
Si en lloc de la cobla breu
i escarransida, la musa
ens permetés dur al paper
allò que en el cor ens furga,
dels eixams de pelegrins,
de la saó que fecunda,
dels prodigis esclatants
que els vents més ressecs no eixuguen;
dels Priors enfervorits,
de les flors d'amor curulles,
cantaríem nit i jorn
les cobles de la Font Rúbia.
IV
Dia vint-i-cinc de març,
Anunciació de Maria,
quan el temps ha fet el tomb
i la joia és rediviva,
a la muntanya del Coll
el gran aplec s'hi congria:
cada llavi és un clavell
cada cor és una lira.
Es desperten els jardins,
les fonts canten i refilen
i per la Verge del cor
les pinedes es pentinen.
Els carrers barcelonins
Tallers i Tapineries,
tingueren al cim del Coll
renombrades Confraries.
Dimarts de Pentecostes
els primers pujar solien;
per Sant Pere els tapiners
com eixam de flors brunzien.
Sant Andreu de Palomar
amb Sant Martí i rodalia
enjoiaven els camins
en venir Pasqua Florida.
Sant Genís dels Agudells,
xica parròquia veïna,
Santa Madrona també
i els Bastaixos, al seu dia.
Santa Maria del Coll,
sou la més barcelonina;
adés l'amor arborat,
adés la fel i la ira.
Temple en runes ben sovint,
que com Fènix ressorgia;
el camp erm i embardissat
que rebrota amb gallardia.
Ara uns destres jardiners
el cultiven nit i dia;
santuari valuós
com si fos d'argenteria:
cada mur és un munt d'or,
cada pedra, una guspira,
cada arcada, un cel badat
que enlairar l'esguard convida
al retaule principal
on fulgeix Santa Maria
en la imatge que ha vingut
de la fosca llunyania.
Un campanar coronat
d'una espadanya eixerida
i un absis arrodonit
del romànic a la mida.
V
La pregària obligada,
Santa Maria del Coll,
que cenyiu el vostre temple
d'un jardí tot ple de sol
per estendre la mirada,
sentir el cant del verderol
i el dringar de la Font Rúbia
en el nostre darrer vol.
 |
| Mare de Déu del Coll antigament anomenada de Font-rubia pel lloc on es va trobar la Marededeu. |
 |
| L'església parroquial de la Mare de Déu del Coll. Foto i més informació: Conxita Puigarnau, al bloc Seduïdes per Barcelona. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada