Es va fer el dia 27 de maig de 1989 en la inauguració de la "Primera Exposició de Goigs" de la Parròquia d'Encamp (Andorra).
ELS GOIGS AL LLARG DEL TEMPS
Els goigs són uns cants religiosos de música senzilla, amb els que pregonem les virtuts, i al mateix temps demanem la protecció de la Mare de Déu o del Nostre Senyor o dels Sants. És una oració per a ésser cantada per tot el poble fidel.
La lloança mariana és gairebé tan antiga com el cant a l'Església i el tema era concretat en els Misteris de Goig de la Mare de Déu. Al segle XIII els trobadors els revesteixen de forma de cançó i de dansa.
Del segle XIV la lloança més antiga que es conserva són els Goigs de Nostra Dona conservats a Montserrat. Però aquests cants els trobem al principi escrits als llibres de devoció, no en fulls solts.
La lloança a la Mare de Déu amb el tema dels Misteris de Goig és l'inici d'aquestes cançons. Tan popular es fa que la paraula goigs queda ja com a pròpia d'aquest estil de lloança.
Els goigs del Roser —segurament escrits per Mn. Bernat Follonar— al segle XV són perfectes de text i contingut teològic.
Les confraries del Roser, impulsades pels Dominics, floriren per totes les terres catalanes. Tots els pobles i ciutats tingueren la seva. Les quals confraries cantaven els goigs amb la mateixa lletra i música. Son els goigs que agermanen a tots els cristians de parla catalana. Eren cantats de memòria o seguint el text imprès als devocionaris dels confrares.
 |
| Goigs a Sant Ramon de Penyafort, 1601 |
En arribar al segle XVII tingué lloc la canonització de Sant Ramón de Penyafort. A la ciutat de Barcelona l'any 1601, tingueren lloc grans festes, on per primera vegada a la història foren impresos els goigs en fulls solts de semblants característiques als goigs actuals.
L'estampació de goigs en pocs anys la trobem estesa per totes les terres catalanes: Conflent, Rosselló, terres Valencianes, Balears, l'Alguer i Andorra: seguint ben vius a tot arreu.
Al segle XVIII després del Decret de Nova Planta promulgat per Felip V, el català queda com a llengua solament parlada, i foren els goigs precisament els que mantingueren la llengua de Catalunya en documents escrits. Els goigs fan un servei a l'Església, a la religiositat del poble i un bé al país.
Precisament el segle XVIII és el gran moment dels goigs, en nombre, en qualitat tipogràfica i en diversitat de devocions.
No serà fins el segle XIX que trobarem gran quantitat de goigs en castellà, conseqüència de la culturització castellana a les terres catalanes. El català no es valora literàriament. Però el mateix segle començarà una revifalla poètica. La Renaixença incidí en els goigs sobretot amb la ploma de Mn. Verdaguer. Amb el seu exemple altres poetes compongueren lletres per a goigs.
Amb això arribem al segle XX, en el que els goigs es mantenen vius, actuals i són presents en totes les festes de la Mare de Déu i dels Sants de devoció popular: i fins i tot estem assistint a una rebrotada dels goigs. Es van redescobrint i cada vegada més es canten en ermites on ja es cantaven i en moltes parròquies que no en tenien abans.
Si els goigs es perden és perquè es perd la fe, els pobles que tenen la fe viva, mantenen vius els goigs. Preguem Déu i a Santa Maria perquè els goigs es mantinguin sempre.
Propaguem, col·leccionem i cantem goigs!
—Josep Maria Jujol i Gibert, any 1989—
 |
| Font: Josep Maria Fabregat |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada