—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
 |
| Mare de Déu de Fa (del Far) a Espui |
I
De la terra sóc vistaire,
cabaler del Pla d'Urgell;
l'amor meu floreix als marges
de la vall del Flamisell.
No cavalco mula torda,
sella i brida de molt preu,
calçó groc, jupa de seda
ni esperó de plata al peu,
però duc l'alforja plena
de cançons i pardalets
que em fan lleu la caminada
per les rutes del pla obert.
De l'Urgell a La Noguera;
Déu te guard, garrit Montsec,
estanys blaus de la pujada,
la ciutat noble de Tremp.
La rialla de La Pobla
amb cinyell de presseguers.
Ai, que ets bella portalera
del Boumort i els Terradets.
Una remor d'aigua clara
ve d'enllà pausadament.
Flamisell, el teu missatge
enardeix el cor i el seny.
Ens duus noves de la Dama
que la passa fa escaient;
la Pubilla de la hisenda
que es repenja a l'alt Montseny.
Font suprema de bellesa
que eixamora el mateix Déu.
Espurnall d'amor que arbora
l'univers d'extrem a extrem.
El seu rostre té la gràcia
d'una aurora resplendent;
amb torrents d'or li emmarca
el crepuscle amb els cabells.
Té els seus prats sembrats d'estrelles;
per ramats, reines i reis;
té per patges eixams d'Àngels,
per mirall, el mar immens.
D'Erinyà, el congost altívol,
el portal ens afranqueix;
Senterada depassada...
canta i vola que ha hi ets.
II
Gentil el Flamisell
les nostres passes guia
i ens lliura el seu tresor
amb franca bogalia.
La terra dels vessants
de totes dues bandes
té còdols de granet
amb llenques de pissarra,
cingleres d'ull de serp,
calisses blau-rosades,
trenyelles de foguer
i vinces argentades;
Pobleta, un pom d'aram,
La Plana, una joguina,
Molinos, un present,
La Torre, una carícia,
Espui, un lliri blanc
que ran del riu creixia,
ofrena el tany airós
per tron de la Regina.
La vall del Flamisell
un mar és de maragda;
els pals al grat del vent
amb la bandera isada.
Dels núvols frec a frec
el més bell ancorava;
la Verge del cor dolç
si n'és la capitana.
—Per què, Reina de Fa,
haveu pujat tan alta?—
—Jo no hi pujava, no,
ací fuí allotjada.
La guerra havent passat,
per un pastor trobada,
volia restar ací
del sol i el vent colrada.
Els pobles dels vessants
que tinc sota les ales,
al clar de lluna els veig
com rics altars de plata:
Capdella i Aguiró,
La Torre vila honrada,
Aubeix i Aiguabé,
Estell fina a La Plana.
Ací no arriba cap
el bram de la fondada
ni el càstig enutjós
de la paraula fada,
només del brau Montseny
la testa platejada,
les dules bornejant
de poltres i poltranques
i els xais com flors dels prats,
els freixes i els pollancres.
III
Allí la vaig trobar
aquella tarda blana,
vistaire de l'Urgell
cent llegües lluny de casa.
L'ermita és com un niu
d'una dolçor que encanta;
cinc canes té de llarg
i d'ampla en té unes quatre.
Paret de reble i calç,
teulada de pissarra.
No té cap ornament
llevat d'un xic retaule
on llu com un estel
una imatge romànica;
l'altar, guarnit de flors,
els murs, de presentalles.
Regina de l'amor,
de Fa, Estrella daurada,
si resta el llavi mut
Vós en sabeu la causa:
Com més el meu roser
florides té les branques,
més mut resto i absort
davant la vostra imatge.
IV
Quina follia estufava
l'alta vall del Flamisell
el vint-i-cinc de setembre
del mil nou-cents vint-i-set?
Les sotanes voleiaven
entremig dels comparets;
el Pastor mitrat somreia
beneint a tor i a dret.
Era Espui com una arnera
quan d'eixemenar és el temps
i un ruixat de pluja fina
enjoiava els prats silents.
La Madona que era causa
d'aquell gaudi desuet,
de l'ermita davallava
aclamada per mil veus.
En Guitart la coronava,
el famós bisbe d'Urgell,
per Regina i advocada
de la vall del Flamisell.
V
Quan pel cos arribi l'hora
que no pot seguir l'esperit,
sigui Fa, damunt dels núvols
qui li torni a donar pit.
.jpg) |
| Ermita de la Mare de Déu del Fa El dia 1 de maig Espuy hi celebra una romeria. Foto: Vall Fosca and Peques |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada