—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu del Viver, d'Argentona al Camí dels Degotalls de Montserrat |
I
A la vora d'Argentona,
entre fonts remorejants,
enllanet del brill de l'ona
i les ombres fosquejants,
cercaríem la Madona,
la Madona i el palau,
que ens han dit que a un cop de fona
fa el país dolç i suau.
Trobem vies sumptuoses
rumbejant d'ací d'allà,
xiprerars amb les lliurees
i nombrosos pits planxats;
brolladors que tamarindes
han cenyit amb dolç abraç,
de maragdes i flors blanques
la corona li han trenat,
i l'ermita de la Verge
del Viver, d'humil tirat,
en els braços amoixada
d'una hisenda baronial.
La capella n'és romànica,
de notable antiguitat;
les parets, de pedra vista
repicada en llinda i arcs.
Quan, passada la follia
d'aquell trenta-sis damnat,
fou precís passar recompte,
Vilaseca ho féu de grat
descobrint unes capelles
de la nau al bell costat
que un creuer afaiçonaven
que ara lluu a més i ençà.
En Marès també hi posava
els tresors del seu bell art,
en relleus de gran riquesa
al frontal del xic altar
i, entre tots, tan bé arranjaren
de Madona el bell palau
que ara apar una moixaina
o del cel un dolç replà.
II
Quines flors per l'enramada
empraria el meu amor?
Les que havia agarbonades
en els marges del Baró
són allí, rere la porta,
totes plenes de rubor.
En la casa coneguda
per can Serra de Lledó,
treia els bous a la pastura
fa molts anys un bon pastor.
Ai, la vila d'Argentona,
ai, el bou del pas calmós!
Al Viver sovint anava
on l'herbatge era abundós,
heretat de molta fama
per la terra i el senyor;
el viver de l'aigua clara,
ric espill per bous i flors.
Del ramat se separava
un dels bous, a poc a poc,
i gratava amb la peülla
igual sempre al mateix lloc.
Quina dèria se l'enduia?
Quin fat lleva el seu repòs?
El que més meravellava
el pastor és que a baix de tot
del pou que el bou descobria
hi lluïa alegre el sol,
i la flaire que en pujava
empenyent-se a borbollons.
El parell gira de pressa
i no és hora d'anar a jóc;
quan el té dintre la pleta,
al seu amo ho conta tot
i la nova corre i vola
i encomana un baticor...
Pou avall s'esllavissava
el xiquet prou coratjós;
amb la llum que l'il·lumina
com si fos de bronze i or,
el perfum que el pit li gonfla,
ben segur, no és d'aquest món.
Una imatge de la Verge;
a la falda, un xic Filló,
li enjoia cor i vista
i el sadolla de dolçor...
De com fóra allí posada,
poc ningú en dóna raó.
Tot el poble s'exultava,
xic i gran n'era commòs;
del Viver per les senderes,
un carrer en festa major;
tots frisaven per la joia
d'aquell Sol tot just desclòs.
Camí estret de les Alzines
avui sí que ets fatxendós;
les senderes de la vinya
són cobertes d'arcs i flocs,
i el florit torrent de Tossa
cants i flaires gom a gom.
Sant Julià l'esperava
i oferia el lloc d'honor;
els carreus dels murs ombrívols
es remouen del seu lloc
i al davant de la Madona
una rosa cada cor.
III
Una tarda asserenada
es folgava el bon rector
prop l'alzina gegantina
del camí de Mataró
quan veié ple de sorpresa
la Madona i l'Infantó.
El passet era de guatlla,
de rosella la color;
els ocells per contemplar-la
alentien el seu vol.
"Oh, la Verge, on anàveu,
justament en fer-se fosc?"
"Del Viver me'n torno a l'ombra,
que el meu cor en sent l'enyor."
Les estepes de les vores
s'encenien com brandons.
Burriac, la posa hirsuta
agençava poc o molt.
Del Viver, la Santa Verge,
descoberta en aquell pou,
tingué casa molt honrada
construïda de bell nou
ran ranet de la foranca
que gratava un dia el bou.
Tan i tan nombrosos eren
els aplecs de no fa molt
que es mataven i es venien
carn i magre de set porcs,
i les colles alduferes,
bells estols de germanor.
Oh, Madona del Viver,
d'Argentona, la Pubilla,
ara que us he vist de prop
i ma vida heu endolcida,
ja sé com haurà de ser
l'enramada que us faria.
Seria d'aquelles flors
que el cor meu en sobreeixia.
Gladiol encès, adéu.
A reveure, Estel del dia.
 |
| Ermita del Viver d'Argentona Foto: Barcelona Film Commission |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada