—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de Gràcia |
I
A la vora de la mar
de les platges lloretanes
no l'anéssiu a cercar
la Regina de la Gràcia;
li plau més tenir el tron
voleiant per les alçades,
per poder estendre l'esguard
des d'airoses balconades,
de tenir més prop el cel,
més clar i pur respirar l'aire,
més mirífica la llum
i més ardits els vistaires.
Amarada de dolçor,
que la mar no en fos llunyana,
que el xaloc hi refilés
i bressés la marinada.
Així l'hem trobada avui
de Sant Pere a la muntanya,
tota molla encar de rou
just l'aurora despuntada.
A la banda de migjorn
veu la mar dansa que dansa;
la Selva amb verd opulent
caparreja a tramuntana
i llueix a sol ixent
els joiells la Costa Brava.
Al damunt del cim airós,
un tossal cepat s'hi alça;
el corona un monument
de molt mèrit i volada,
ram de pedra que ofereix
tot allò que estima l'ànima.
II
Per què refiles, pinsà,
si ningú no t'escoltava?
Per què salmeges, la font,
amb una veu tan galana?
Per què les aures frescals
tan suaus mouen les ales
i dels suros els vells troncs
mostren les galtes rosades?
Per què els granots, estirats,
callen a dintre les basses
i és tan bo de viure ací
aquesta hora asserenada?
"Som ferits tots de l'amor
de la Reina imponderable,
de la Verge resplendent
que enlluerna aquest paratge.
De la tribu de Judà,
amb David emparentada,
preferida del gran Déu
que per Mare la triava;
si com Cedre odorant,
entre totes exaltada,
com Xiprer de Jericó
o com Palmera de Gades,
com no diríem d'amor
les trobes més regalades,
tots a cor i jo entremig,
ocellot de febles ales?"
III
El rafal del temple, ornat
de geranis i de dàlies,
us donava el Déu vos guard
afranquint bernats i baldes.
És la nau un bell model
de bellesa i d'elegància;
tres arcades cap al cel
aguantant la volta blava.
El cambril és un imant
que s'emporta les mirades:
una arcada amb flors de bosc,
una altra de xiques llànties
i una altra d'ardents sospirs
que aureolaven la imatge,
la Font viva de l'amor,
la Madona de les Gràcies.
IV
De clavells i roses veres,
si n'hem vistes tot pujant!;
amb la Flor que ací floria
no s'hi poden comparar.
Una talla molt formosa,
dreta, prop de quatre pams;
cara noble i ovalada,
d'amorós i dolç esguard.
Bellament és emmarcada
per les trenes d'or rullat
que li cauen llangoroses,
en cascada, esquena avall.
Toga fins a les espatlles
de color blanc esblaimat,
la túnica carmesina
clapejada de rams blaus.
A mà dreta serva un cedre,
del Líban record llunyà;
amb la mà esquerra agombola
el Fillet, que és un encant:
tot nuet, cames molsudes,
un dels braços mutilat,
als ullets de sa Marona
s'emmiralla tot manyac.
V
La història és llarga, llarga,
és trenada amb segles llargs
per benedictins flairosos,
per rosaris d'ermitans,
pabordesses i pabordes,
confraries parroquials,
pescadors i llenyataires,
camperols i menestrals.
Ignorem les circumstàncies
per les quals anà a parar
a les mans bogals i pròcers
de Nicolau Font i Maig.
Ell en fou la Providència,
ell la feia restaurar
i els camins voreja i orna
amb pedrons monumentals.
La finor d'eixes contrades
doneu-nos a tots, si us plau,
la serenor e les prades
 | ||||
Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, amb l'església dedicada a Sant Pere i a la Mare de Déu de Gràcia. Foto: Josep Maria.
|
.jpg){kind=link}
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada