—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| La Mare de Déu del Tallat és una imatge del segle XIV, d'uns 25 cm d'alçada. És de marbre, excepte l'avantbraç que és de fusta. És policromada i les cares de la Mare de Déu i del Nen Jesús són negres. |
I
"Mare de Déu del Tallat,
que alta n'haveu pujada,
a les envistes d'Urgell,
de la Conca i La Segarra."
I la llum d'aquest serrat
tan festosa i tan diàfana,
que ha endolcit el vostre cor
i us ha fet bruna la cara.
En el tram que haveu triat
de la cinta Cadiniana,
les muntanyes a corcolls,
vénen a la desbandada.
Brufaganya i Montagut
en duran una brusada:
Comaverd duu a les mans
Sant Miquel com un retaule
i La Llena vers ponent
del Montsant acompanyada,
us duria els fruiterars
de les hortes lleidatanes.
Bell balcó n'haveu triat,
d'El Tallat, Rosa esclatada;
terres fermes de l'Urgell,
de La Conca i La Segarra.
La riquesa no abelliu
ni les voltes enlairades,
com un cel blau i estrellat
no hi ha volta tan galana.
Per òrguens, teniu frescals,
els ruflets de marinada,
per altars magnificents,
els ponents i les albades.
II
Pasturava el seu ramat
un pastor de Rocallaura,
per les herbes d'aquells prats
de La Conca a la baldana.
Una imatge el va sobtar,
amagada a l'herba blana.
Ja l'agafa amb tot amor
de les mans en feia un arca.
La Verge no en sent pas grat
que joiosa en pren volada.
Un pastor ve de Forés
que n'és dalt d'una muntanya;
la imatge va trobar,
ric joiell d'aquella prada.
A l'alforja la ficà,
mes la Verge en pren volada.
Un pastor de Blancafort,
de la cama entregirada,
pasturant aquells indrets
l'ensopega altra vegada.
La imatge al mateix lloc
se'n tornava enamorada
de la Plana de L'Urgell
de La Conca i La Segarra.
III
És fulgent com un brillant
sols té un pam i quart d'alçada,
és de marbre emmorenit
amb el Fill dolç a la falda.
Allà dalt, al grat del vent
li era feta una cabanya,
amb la vènia dels devots
moradors de la contrada.
Per escaure's tan a prop
del partit de Solivella,
Berenguer que n'és baró
la prengué per Baronessa.
Cap trofeu no enlairà tant
el famós nom de la gleva,
ni escampà el ressò tan lluny
com la fama de l'hostessa.
Del verger d'aquest Tallat
tan suau era la flaire
que Ferran la va sentir
i de prop volgué copsar-la.
Don Ferran i Na Isabel,
de la vall per la solana
esperonen els cavalls.
Solivella els esperava.
El Baró anava al davant,
la noblesa pobletana,
i els prohomes de Montblanc,
cavallers tots de regàlia.
Tot l'estol s'ha reunit
d'El Tallat a l'esplanada;
al mig brilla com un sol
la Regina més preclara
que amb son rostre celestial
els rebia ben galana
a les envistes d'Urgell,
de La Conca i La Segarra.
IV
Aquest fet esdevingué
si la crònica no falla,
ben entrat segle quinzè
en diada assenyalada.
El Baró ara esmentat
generós en féu comanda
al monestir de Poblet
que acceptava a mans besades.
Tantes gales com adornen
l'alta serra d'El Tallat,
cap no iguala ni supera
al seu màgic Priorat:
Le esveltes galeries,
els seus rics artesonats,
senyores escalinates
i els seus amples finestrals,
farien del santuari
un estoig de fe i d'art,
un puntal ferm de la terra
d'aquell temps benavirat.
Fou la vida al llarg dels segles
una marxa triomfal;
Joan Segon, des de Lleida,
privilegis li atorgà
que a semblança d'un canal
les hisendes fecundava
que s'esqueien a L'Urgell,
a La Conca i La Segarra.
V
Mil prodigis portentosos
d'El Tallat conta el país
i mirant-lo al grat de l'aire
cada cor es sent feliç.
Mes Poblet s'esllenegava
fins a perdre tot el brill.
Santes Creus li va a la saga;
no en restà rastre ni fil.
Al Tallat, què passaria
alzinat en aquest cim,
sense torres merletades,
ni troneres part de dins?
Adéu, temple d'El Tallat
enlairat dalt de la costa.
Adéu, Verge resplendent,
Fruit dolcíssim d'aquesta horta.
S'ensorraren les parets,
s'és la volta esbalandrada
i als monjos del Priorat
se'ls ha endut la turbonada.
Com model esplendorós,
citaríem la porxada
que a la claustra de Canet
Santa Florentina guarda.
La imatge reverent,
del seu tron foragitada,
recordant altre Betlem,
va pel món cercant posada.
Ben a prop la va trobar,
en llar pobra, però honrada,
que les portes li va obrir
la vila de Rocallaura.
En aquest plàcid recer,
d'amics vells agombolada,
amorosa esperarà
que es desfaci la gropada
per tornar a ser faró esncès
aquell que els cors abrandava
a les envistes d'Urgell,
de La Conca i La Segarra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada