—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu del Coll de l'Alba Foto extreta de la pàgina de Juan Nolla Benages |
I
Tortosa és al peu del riu
i la mar a l'altra banda;
per damunt dels rulls d'argent,
l'alba arriba atrafegada.
Quan el cim asserenat
ha assolit de la collada,
la festosa i clara llum
ha restat més esblaimada,
que en magnífic escambell
que cobreix la volta blava,
hi ha una Reina tan fulgent
que la llum del sol apaga.
Tant bell punt la nova llum
ha besat la seva cara,
ha baixat pel coll avall,
ha muntat per la serra alta
i, enlairada cel amunt,
resplendent com viva flama,
ha caigut un polsim d'or
de brillants i d'escarlata.
Tortosa en obrir els portals,
finestres i balconades,
agraïda gira els ulls
vers els cims del Coll de l'Alba,
i amb el doll de llum festós
que de goig li esponja l'ànima,
la besada cordial
percebria a frec de galta
de la Mare que té el tron
enlairat al Coll de l'Alba.
És el penó gloriós,
que Tortosa agombolava
pels camins de l'esplendor
d'una història honrada.
Mentre el poble tortosí
i la seva gran comarca
encarats restin al far
que espurneja a la collada,
no han de témer cap estrall
de la vida molla i blana
que dels pobles i ciutats
pot corrompre les entranyes.
Aquests camins garriguencs
que Déu sap fins on s'allarguen,
per homes de tremp fressats
amb el carro d'escalada,
d'anada cada dilluns,
de retorn cada dissabte,
després d'haver fecundat
la valenta terra i brava;
quan hom sent aquesta gent
de brusa negra i gran faixa,
de calça curta i turbant
i espardenya de voliana,
i frueix del seu parlar
com un repic de picarda;
adés remoreig suau,
adés espetec de tralla,
i veu pels aspres vessants
i planeres solellades
oliveres ancestrals
de les rames argentades,
i de la hisenda pairal,
ni un sol pam de terra ermada,
i a l'ensems guspirejar
els brandons damunt les grades
i ésser un jardí de flors
l'ermiteta solitària,
es refà la nostra fe,
i es revifa al cor la flama.
Aneu-hi, germans, aneu
a l'ermita de Coll d'Alba;
asseguda la veureu
al damunt de pedra blanca,
a la banda de llevant
fins a una hora ben escassa
de Tortosa la lleial,
ciutat noble i molt honrada.
II
Molt abans de la invasió
de tan trista recordança,
ja apuntava cada jorn
el dia pel Coll de l'Alba.
Destruïda amb la invasió
l'ermiteta mil·lenària,
no en restà pampa ni pols;
el record fins s'esborrava.
Mes la imatge en lloc segur
amb amor era guardada
i vetllava el poble estès
pel coster i l'esplanissada.
Ella dava l'ardiment
del bon comte a les mainades
i a les dones, el braó
per curar de les muralles.
Empenyuts els sarraïns
del riu Ebre a l'altra banda,
novament tornà a florir
el Roser del Coll de l'Alba;
la servava un garrofer
al forcall d'una brancada;
el nou temple va llucar
amb vigor i molta ufana
al mateix lloc que és al peu
del que fou Via Romana.
Mai cap arbre del camí
no feu ombra tan galana.
Caminants i traginers,
els pastors amb les ramades,
els romeus i pelegrins,
rodamons i llecs captaires,
descobriren el repòs,
el goig pel cos i per l'ànima,
en aquell mirar amorós
que les penes allunyava.
Tortosa sap que els jardins
del riu Ebre a cada banda,
i l'altre riu d'or batut
que dels vells olivets raja,
i la gràcia peculiar
de senyores i hortolanes,
un reflexe són sortós
de la Verge de Coll d'Alba.
Tant el saben el bon cor
de la generosa Mare,
que si el sol esgotador
les collites colltorçava,
serra amunt en processó
pujaven amb confiança
i la pluja amb el tambor
a les feixes repicava.
Quan la pesta amb el seu fat
comença a picar la dalla
i la guerra amb els estralls
obre ampla la fossana;
quan el cor està ferit
per espines arrapades...
només cal pujar ací dalt,
el cor ple de confiança.
Per això en arribar el juny
quan grogueja la sembrada
i les ginesteres d'or
són fogueres arborades,
l'entusiasme popular
fa brunzir pedres i marges
dels camins que per migjorn
van de dret a Coll d'Alba.
La ciutat tota dempeus
bellament agarbonada
va pujant amb alirets
en la fresca matinada.
Els carrers, alegre eixam
al moment d'alçar volada;
majorals obrint el pas
de l'ardida cavalcada.
La comissió amb l'estendard,
els globus, coets i traques,
les campanes, enardint
al bon sol ple d'alifares,
fan esment de jorns daurats
de centúries passades
i enjoien del gran aplec
la lluminosa jornada.
Els oficis solemnials
de l'ermita en la nau blanca,
caputxí barba-florit,
entonant-ne les lloances
a la Verge celestial
la Reina del Coll de l'Alba,
i l'esperit tradicional
que retroba cada anyada.
De bellesa són la font
cabalosa i regalada
on begué el mestre Pedrell,
en Lamotte i tants d'altres,
tals com Agustí Querol,
màgic artífex del marbre,
i el Rector de Vallfogona
de tan bona recordança.
Amb la llum captada al cim,
de la Verge en la mirada,
farem via confiats
sense por de fer marrada
i arribarem, si Déu vol,
on mai no s'apaga l'alba.
 |
| Ermita del Coll de l'Alba en un turó del terme de Tortosa i amb esplèndides vistes. Foto extreta de tortosaturisme.cat |
Escanejada d'un calendari, en Joan Nolla té una foto: https://www.flickr.com/photos/juanobe/4599418516/ (Mª A)
ResponEliminaMoltes gràcies per l'aportació
Elimina