—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Mare de Déu de Montsant. Foto: alforjastark.com |
I
Fa tants anys que brunz al vent
el penó d'aquesta ermita,
que en passar el coll enlairat
d'alegria el cor repica.
La rosada dels barrancs,
quan comença apuntar el dia,
puja a cercar l'escalf
que expandeix Santa Maria.
Té jardins a l'ombradiu
com no els té cap més ermita
i dels Pèlags el barranc
que és estoig de xamosia,
amb les coves ressonants,
els brodats de pedreria,
i el toll de L'Ou argentí,
un estel al front per guia,
on les fades dels voltants
la bugada hi estenien;
qui un llençol pogués haver
mai de res no mancaria.
Per a fer El Fragau rumbós
que tot l'any llevés florida,
Santa Magda hi té la font,
el noguer, plaça i ermita.
Sant Antoni, ben igual,
del riell més a la riba
i el gloriós Sant Bartomeu,
la més ferma i més antiga.
Si l'ubac és de tant to,
del solei, què us en diria?
Cova Santa a un cop de roc
i Siurana en llunyania.
Sant Joan del Codolar
ajassat cap a migdia,
cada còdol un fornal
que s'ablama i s'extasia,
i parada herbei avall,
trobareu d'enyor pansida,
la vila d'Albarca, al coll,
portalera llevantina.
II
Era un jorn que la muntanya
sota el bes ardent del sol,
des de Cabassers a Albarca
es fonia en pannes d'or.
Romanien adormides
les cingleres i les fonts,
els camins, sota la brolla,
les esplugues i els llaurons.
Dels fondals pujava ampla,
dolça i fresca una cançó
com fervent i clara antífona
que entonava el rossinyol.
En aquest estat letífic
d'El Montsant corprenedor,
la imatge de Madona
descoberta fou pel bou.
El pastor i la seva dona
compartiren l'emoció
i acordaren dar-ne compte
del convent al Superior.
La bellesa d'El Montsant
és ben pròpia i genuïna:
les ermites a ramells,
La Cartoixa per veïna,
les virtuts del poniol
i el tirat d'unció divina,
justifiquen el seu nom
que amb la cosa tan bé rima.
A mil canes d'altitud
al rempeu d'un fornit cingle
hi ha l'Estel d'El Priorat
d'una llum que mai no minva.
Mil set-cents quaranta-u
és la data de la llinda.
Té un rafal acollidor
al davant, que a tots convida.
Amoixats pel dolç esguard
de la imatge de Maria,
fruirem l'evocació
de quan tot s'exaltaria
pels bordons dels pelegrins
i dels goigs les melodies,
d'aquell temps que hi feien cap
d'Aragó Reis i Regines,
quan Albarca i tot el volt
en venir Pasqua florida,
com volada de tudons,
sedejant de l'aigua viva,
enlairant rams de marfull,
de muguets i satalia,
per a retre el seu tribut
a la Verge, tots venien;
de quan frares cartoixans
en corrua molt lluïda,
La Morera remuntant,
el pare prior per guia,
i també de cap a cap
la història sempre viva
de l'origen portentós
de la imatge i de l'ermita,
els jurats de cada vila,
senyor Batlle i Regidors.
Començant a La Cartoixa
la devota processó:
La Morera hi era tota,
amb Siurana i La Febró
i d'Albarca i Cornudella
i altres pobles del contorn.
Al convent la davallaran
amb gran pompa i tota honor.
Si el Siurana s'exultava
tot cantant en guals i gorgs,
el riuet de Prades plora
la partença de l'amor.
—No ploris, no, que la Verge
del cel blau vol ésser prop,
que vol veure Les Garrigues,
Priorat i Coll de Jou,
alçaria la volada
victoriosa ben tost.
Una ermita s'enlairava
allí on fou l'aparició
que seria immustigable,
d'El Montsant a bella flor.
Del cenobi vell pujava
serpejant un solc pregon,
cartoixans l'aprofundien,
amb la retlla del seu cor.
III
Ara es corca o es rovella
la imatge per l'enyor
i s'esborren les senderes
que en passar feia l'amor.
Només resten les columnes
de cingleres i turons,
les catifes de maragda,
l'aigua blava en cada gorg
i, penjades pels relleixos,
garlandes d'exvots i flors,
les pinedes arriscades,
raïms d'heura i té de roc.
IV
És un dolç enyor que avui
al Montsant els passos mena
a la Mare celestial
d'una toia a fer-li ofrena.
Quaranta anys s'han escolat
des d'aquella primavera
que vegí per primer cop
la flairosa Rosa Vera.
Ara que la veig de nou
al final de la carrera,
m'enllumena la tardor
i d'amor el cor batega:
—No sé pas si tornaré,
Mare mia, un jorn a veure-us.
Mes, no us dic adéu-siau;
encara us dic: a reveure!—
  |
| Ermita de la Mare de Déu de Montsant, a 1025 m. d'alçada Més informació d'aquesta ermita |
 |
| Aplec de la Mare de Déu del Montsant Hi ha dos dies molt concorreguts, en que els veïns hi van en aplec: el dia de sant Jordi i el 17 d'agost. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada