—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
I
 |
| Ermita de la Mare de Déu de la Roca Foto: Sergi Campas Canalias |
I
Al poble d'Escart
avui cap al tard
el goig m'acompanya,
venint d'Escaló
que rau al graó
que el Noguera banya.
Refresca el camí
el lleu serení
d'aquestes muntanyes
i un cant ressonant,
com d'orgue gegant,
que entonen les aigües.
Els verns i desmais
estenen els fais
a la balconada
i el freixe lluent
espolsa en el vent
la testa rullada.
Només allà dalt
un cant funeral,
allà que hi ha l'home,
retent els gegants
per cims i vessants
sarcàstic entona.
Si els braus Encantats
a dalt estivats
als peus del Peguera,
no giren el full,
no resta ni un rull
de sa cabellera.
Quan hem arribat
al poble d'Escart,
la pau el domina:
sobergs els voltants
d'aspectes frapants;
ell, una joguina.
Carrers de cinc pams,
casetes de nans,
teulats de pissarra,
quiet tot i mut
en la quietud
d'aquella hora baixa.
—Diríeu, si us plau,
el tron on s'escau
de Santa Maria,
i si és perdedor
quin home o minyó
guiar-m'hi podria?—
Tenim per faró
només un sacsó
gratat a la roca;
llisquent, mut i llis,
arran de l'abís,
oberta la boca.
II
Verge Santa de La Roca,
Princesa del Pirineu,
si us seguim com ens pertoca,
serà ferm el nostre peu.
Hem passat La Cisellada,
—Déu-te-guard, barranc Pregon,
salut, fera Esgarrapada,
Seuva Negra d'allà enfront.—
Ja assolíem la capella
tota negra d'antigor;
la meitat sots la clivella,
la meitat a la buidor,
i ens causava meravella
que en un lloc tan reduït
una història tan vella
tan ufana hagués florit
i que els tucs de la rodona
s'hagin tan amorosit
tan bon punt a la Madona
hem donat el bona nit.
III
La creixença de l'ermita
va lligada estretament
amb la del Pallars i els Comtes
que a Escart tenen el castell.
La història és espessa,
de grogosos documents;
la tradició gronxada
per les ales lleus del temps
ens expliquen vells i joves,
les fontanes, els romers,
els pastors i les estrelles.
—Tradició, dicta'm el vers.—
IV
Des del temps en llunyania,
els sublims jardins d'Escart
els curava una Madona
més fulgent que el sol de maig.
Mes, vingué la ponentada
del torrat món africà:
la puresa de Maria
encegava els fills d'Alà.
Per temor de vil ultratge,
el tresor fou amagat.
Quan la hisenda refloria
dels braus comtes del Pallars,
les florestes enyoraven
la germana celestial,
les estrelles, la Regina,
la puresa, gorgs i estanys.
El Pallars, d'un cap a l'altre,
del Bonaigua a Collegats,
era un tron que freturava
per la Reina del cor bla.
V
Un garrit pastor d'Escart
pasturava la ramada
per uns prats que allà a l'obac
estenien verda manta.
El bou Roig s'escapolí
una vegada i una altra
i pel còrrec espadat
s'enfilava amb llarga passa.
Rioler i enjogassat,
pel damunt de l'herba blana,
retornava el bou calmós
amb un brot a cada banya.
El seguia el bon pastor
quan hi era de tornada,
ajudat per un buscall,
mans i peus, còlzers i albarques;
els companys feien com ell
i el relleix de la solana
semblava un raïm rojal,
de barretines i faixes.
Quan a dalt són arribats,
l'ànima asserenada
d'una llum clara i suau
com el bleix d'una moixaina,
que borbolla per mil traus
d'una espona mal juntada.
Una imatge és qui la fa
de Maria Immaculada.
Quan la duen serra avall
per la brolla i pedra blanca,
dins dels cors i al cel d'argent
tot fent chor, canta que canta.
La Verge volgué tornar
a la roca encinglerada,
per poder esguardar més bé
els herbeis i la ramada.
Una ermita li van fer
per la roca abrigallada.
Sota, sota el roquisser
anys i anys fou venerada
fins que un dia malaurat
flamejà Verge i retaule.
Ocupà una altra el seu lloc
finament esculturada.
El mantell de color blau
que el Pallars tot abrigalla
i la còfia, fins al coll,
que li arriba a les espatlles.
Jesuset dret al genoll
esquerre, les mans en l'aire,
a la mà el globus del món
i el vestit, color maragda.
VI
De ponent cap a llevant
la capella és llarga, llarga,
l'amplada, en sa major part
cau a sota de la balma.
A la vora, fent rastell,
hi ha les pedres preparades
per bastir un temple nou
d'esplendor amb les millors gales,
i d'amor del fill absent
bateguen les pedres albes
que a la Mare va ofrenar
en penyora d'enyorança.
VII
Ens avisen des de dalt
els estels sortits suara,
que era esquerp el senderó
i la nit ve apressada.
Al cambril ens acostem
on un altre Estel bogava,
i entonem encara els goigs
comiat en la nit clara.
"Il·lumineu el sender,
de la Roca Verge amada",
per tornar cap a Escaló
i assolir la terra plana.
En Tomàs tornava a Escart;
jo pel dret, ulls clucs, rodava.
—"Aclariu el senderó,
de la Roca Verge amada",
que ens esperen allà baix
la muller i la fillada.—
 |
| Interior de l'ermita de la Roca d'Escart. L'aplec es celebra el dissabte següent a la festa del 8 de setembre. Foto: Escart |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada