Poema a la Mare de Déu del Bosc. Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Barcelona).

—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—

Mare de Déu del Bosc. Foto: Josep Renalias.
Imatge romànica (segle XII), provinent de l'antiga ermita de Sant Adjutori, molt venerada durant segles a tota la comarca i actualment posada en un lloc destacat del Monestir de Sant Cugat del Vallès.

I

Al Vallès menen els passos

per la vall de Sant Medir;

la pineda espessa ens guia

i l'olor del romaní.

Una ermita de Maria

ha parat el vol allí,

al caient de la riera;

si és riera, és camí.

Un tresor és del romànic

d'un valor que no té fi,

a desgrat de les ofenses

que el seu rostre han enlletgit.

La coberta de llosanes

té un fonoll rebordonit,

un reboll que es gronxa al ràfec

i un esqueix garrell de pi.

La portada esculturada

el maó ha substituït;

només serven la noblesa

finestrells de doble ampit.

La Madona ja no hi era,

qui diria quan partí?

Sant Cugat li oferia

una nau del monestir.

Més ningú no sap com era,

com iria a parar allí,

ni encerta la dolcesa

del seu rostre amorosit,

ni el motiu d'aquella flaire

de pinassa i romaní,

ni per què deixa el retaule

ben sovint, durant la nit,

i se'n torna al bosc ombrívol

de la vall de Sant Medir.

A tothom ho preguntàvem

i ningú no ens ho sap dir,

sinó el noi de Torre Negra,

que la tradició ha escollit

per heroi de la llegenda

que enamora de sentir.

II

Mentrestant que el boveret

s'entreté enfilant enstrelles,

ajaçat de cara al cel

al damunt de coixins d'herba,

s'ha abrandat un fogueral

de Valldaura a la drecera;

el país s'ha omplert de goig

i ha brunzit el bosc de festa.

Una imatge s'ha mostrat

d'una bella i dolça Verge

que venera amb cor humil

el vailet de Torre Negra.

Ocupava el soli d'or

la cruïlla de senderes

que a la vall de Sant Medir

juganeres van i vénen;

lloc ungit de les cançons

dels mossos que el tragí menen,

dels renills i cascavells

i el llambreig de les estrelles.

Van venir de tot arreu,

justejaven les senderes;

sort que els àngels van per dalt

amb remor d'ales esteses.

Amatents, els traginers

per patrona la nomenen,

aixopluc dels seus camins,

abadia per les rècues.

D'aquest jorn feliç ençà,

una torxa que enllumena

els ramatges fosquejants

de la vall a la carena,

i una llarga lliçó d'art,

de sentiment i dolcesa,

fou escrita en cada cor

dels vassalls i de la Reina.

Ningú no sap quan durà

l'harmonia a la floresta,

ni quin fosc mal averany

canviava en planys la festa.

D'aquella Rosa del bosc,

Estrella o divina Perla

que ens llegaren els passats,

mireu, si us plau, el que en resta:

un pedró d'art ultratjat,

cobert de bosquina i herba,

una imatge fulgurant

i una història dispersa

que el gran Puig i Cadafalch

va aplegar i en féu ofrena

del romànic català

al jardí que meravella.

Dins del bosc i al nostre cor

hi haurà sempre les guspires

d'un amor fresc i aromat,

agaliu del nostre viure

i l'aplec de Sant Medir

l'esperança manté viva

de reveure-us amb honor,

Bosquerola rediviva.

Adéu, Serrellet de pi,

or i argent de Margarida,

Aurora del bosc i el mar

que eclipseu l'estel del dia.

Si al bosc de Sant Cugat

s'ha aclofat la vostra ermita,

a cada cor dels fillets

una altra hi traurà florida.

—Goigs a la Mare de Déu del Bosc...—

Ermita de Sant Adjutori on es venerava la Mare de Déu del Bosc, a la vall de Gausac (Sant Cugat del Vallès). Ermita romànica del segle X i de planta circular. Foto: Josep Bracons.