—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de Falgàs |
I
Les muntanyes, al cel blau,
als ulls porten la bellesa,
les de l'ínclit Pirineu
coronades de congestes
tan solemnes i esplendents
que embadaliren la Verge,
que volgué venir a Falgars
de muntanyes dintre un cercle.
Com garlanda de gegants,
elm d'argent, cota de pedra,
amansiren el posat
en trobar-se en sa presència.
Com aquest balcó enlairat
no n'hi ha cap a la terra
ni que mostri engalanat
per tan bella balconera
avesada a mirar el món
per balustres fets d'estrelles;
per llosana, el mateix sol;
per dosser, la lluna plena.
Si la Pobla té als seus peus
escoltant les cantarelles
dels famosos trobadors
Llobregat, Rigat i Arija,
a la banda del nord-est
trenta fonts hi esvoleteguen
celebrant el naixement
de l'hereu de més fatxenda.
Clot del Moro, més a prop,
li parla d'heroiques gestes
i el Montgrony malavirat
de llegendes ben ferestes.
II
Un pastoric de Saus
guardava la ramada
de bous que amb delit
pasturen per la baga;
la manta esquena avall,
la manta i la samarra;
obaga la de Tort,
que n'és la més gemada.
Content el pastoric,
contenta la ramada;
oimés el bou sortós
que tan de goig mostrava,
els dos genolls flectits
davant d'aquella balma.
El bon pastor pressent
l'esclat d'algun miracle.
Ja baixa rost avall
saltant còrrecs i marges;
la nova als amos diu
que al cor li esbategava.
Quan són a prop del cim
fan d'esma l'escalada,
que un flam meravellós
els cega la mirada.
Els guia pels esculls
una agradosa flaire
i, cada cop més fort,
un esvoletec d'ales.
Rient plàcidament
dessota una falguera
la Mare del bon Déu
xamosa els hi espera;
el Nen Jesús al braç,
segut al braç esquerre;
la Mare, dreta, riu,
esclat de Rosa vera.
Digueu-me si hi ha al món
quelcom més bell i tendre
i com al cor de tots
la joia es degué encendre.
Benets i pobletans
en processó solemne
fan via al monestir
portant la Santa Verge.
La Mare de Déu, però,
l'ardida muntanyesa
que fou durant tant anys
dels seus encants ullpresa,
va preferir i de molt
aquella capelleta
bastida dalt de tot
tocant de la falguera.
Ja tenen més delit
bitxacs, picots i merles
i esclata més rumbant
la dolça primavera
i l'ànima restà
de gaudi tota plena
a rampeu del cambril
com una humil ofrena.
III
El duc noble de Bagà
al palau ja la venera
quan el bram es va escampar
malastruc de fera guerra.
Al seu patge més fidel
la comanda que li feia
de cercar un amagatall
per les sardes del seu terme,
de manera que el palau,
finestrals i lladroneres
no es perdessin de l'esguard
de tan ínclita Duquessa.
Les anyades que hi restà
no es coneixen amb certesa,
com tampoc la terra si és
pobletana o baganesa,
que un tresor tan valuós
tots els pobles el cobegen
i originen ben sovint
fortes lluites i palestres.
IV
De l'ermita, com un niu,
dalt del cim asserenada,
en volà el nom refulgent
dut en ales de la fama.
Mil sis-cents quaranta-sis,
del març en la gran diada,
van excavar els fonaments
de l'ermita que hi ha ara.
Una centúria després,
com un jardí l'adornava
un altar que adorna encar
l'altra terra berguedana.
Del matí Estrella esplendent,
del jardí Rosa embaumada,
Vas sublim espiritual
de les verges, Reina clara.
A Vós ve l'Ajuntament
amb gran pompa i galanesa
a fer-vos l'oferiment
de la joia que als cors vessa
de setembre el dia vuit,
el dilluns de cinquagesma,
la diada de Sant Marc
que les danses hi floreixen,
en el cambril sobretot
que la tarongina emplena,
florida damunt dels pits
que ahir eren de donzelles.
Ens és grat de pujar sols
quan la tarda cau serena
i el sol las cerca repòs
abrigat per la carena
i trobar-nos fit a fit
amb la Reina que ens hi espera
i parlar-li a cor obert
sense traves de cap mena:
Oh, Flor del paradís,
oh, Rosa vera,
mireu-nos amb amor
de Mare i Reina.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Falgàs. Viquipèdia. Foto: Àngela Llop. |
 |
| La Mare de Déu de Falgàs al Camí dels Degotalls de Montserrat |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada