—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Imatge de la Mare de Déu de la Portella de la Quar —extreta del bloc d'Antoni Sàbat Aguilera— |
I
Des d'Olvan a la Portella,
qui ens diria el bell camí?
El cucut amb veu novella
ho farà sens defallir,
la remor de la resclosa
coronada de safirs
i dels rossinyols la glosa
refilant amorosits.
Que fosquegi tant com vulgui
sota el tàlem de l'ombrí,
com més fulles ens amoixin
com serrells de faig i bri
i més altes les muntanyes
el cel tapin esbandit,
més suau i clara et guanyes
la drecera dintre el pit.
Arribats a la palanca,
compartíem el camí
amb avets de punta en llança
per pigalls del pelegrí.
Quan la vall eixampla els braços,
la Portella ja és ací;
el riuet, per abraçar-la,
en dos trams s'ha migpartit.
Sant Benet hi penjaria
el seu niu ben de matí,
de l'edat mitjana en l'alba
depassat de poc l'any mil.
El redol de la Portella
resta encara tot ungit
de la mel elaborada
amb les flors d'aquell jardí.
II
La Portella resta allà baix,
feta de runes i parets glorioses;
amunt cerquem pels cims aquell amor
que estova el cor fins de les dures roques.
Una renglera de tinells ventruts
s'alcen rogencs enmig la doble conca,
semblen d'aram ara pel sol retuts
i al seu damunt la vida s'hi estronca.
III
Petita la bastiren
la capella de la Quar
al damunt de les deixalles
d'un antic temple pagà.
Tan com xica és la capella,
la Princesa n'era gran,
tant, que terra i cel amanta
en la seva immensitat.
Si els alarbs la destruïren
en algun dels seus embats,
els seus fills la refarien
de més preu i dignitat.
Mil seixanta-nou, l'anyada
bona és d'assenyalar,
que el convent de la Portella
a l'ermita es va ajuntar,
amb alous, cens i franqueses,
tot el terme de la Quar
de Bernat Guifré l'obsequi,
senyor del castell feudal.
Si romànic fou d'antuvi,
les restes ho diuen, pla,
dels museus de nostra terra
i d'arxius empolsinats,
cada moda que passava
hi deixava els seus senyals
en els murs, absis i voltes,
en els nobles finestrals,
en tot signe de riquesa
i tota variant de l'art,
ennoblia i fulgurava
la capella de la Quar.
Els artífexs de la pàtria,
de perpunt ben abillats,
duien als peus de la Verge
els trofeus i els estendards;
els pagesos de remença,
de la gleva i vilatans,
els neguits i cobejances
li venien a contar.
IV
N'ha sofert de trasmudances:
adés era parroquial
de la Quar i la Portella,
adés fou conventual.
Si barroc fou en retaule
que darrerament l'honrà,
el cambril fou una rosa
que florí el segle passat.
Com abans venen encara
les lloances a entonar
a la dolça Reina i Mare
en el cor per venerar.
Els pallers de pedra seca
que la miren extasiats
la parla d'amor entenen
d'oir-ne tant l'esclat,
els secrets de les estrelles,
l'oreig de flaires inflat
i els àngels ales esteses
en el seu pujar i baixar.
Pot ser ara un munt de runes
el que abans fou un palau;
si l'amor va entre les runes,
la Quar no morirà mai;
hi serà sempre Maria
amb el seu tendre mirar
que els derrocs convertiria
en cascades de brillants.
Ara hi és asserenada
amb un drac a ambdós costats,
la túnica florejada,
blau mantell i fi vel blanc,
bressolant al mig la falda
el joiell del diví Infant
i servant amb la mà dreta
un fruit d'or encimbellat.
Amb aquest rostre de joia,
estàtic, ple de bondat,
protegiu-nos, oh, Senyora,
Verge Santa de la Quar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada