—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre pòstum "El trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012.—
 |
| Mare de Déu de La Guàrdia de Sagàs Foto: Pere Casafont |
I
Ai, la terra de Sagàs,
del Merlès a l'alta espona;
aquest riu i el Llobregat
li teixeixen la corona
amb l'argent del seu cabal,
la maragda de les vores
i les perles de cristall
d'una merla engrescadora.
Ja cercàvem Sant Martí
del bon viure, amb la miroia
de Santa Maria, que és
la millor i més rica joia.
Per amunt, el Molí Vell
amb l'hostal vell de la Glòria
i Vilalta, el gran casal
de brillant executòria.
La riera de Merlès
amb les gales que l'exornen
sembla feta expressament
per palau soliu de goges.
Ja Bonaire ens crida endalt,
ens convida Valloriola,
amb les heures de la Quar
i l'hostal ferm de la Roca.
Sant Maurici, amb crestalls d'or,
com airosa banderola;
Sant Isidre, més amunt,
tuca al vent, vola que vola;
masos nobles tots ungits
d'una pau corprenedora;
les ruïnes d'un castell
i una blanca fumerola.
Quina gran solemnitat
cel i terra remintolen;
resten lluny homes i món;
de tan lluny, hom ni els recorda.
II
En aquesta terra honesta
d'una tal serenitat,
una ermita de Maria
no hi podia pas mancar.
Si l'home no l'hagués feta
com qui apoma en un bell ram
flors de bosc i de llegenda,
tradició i pietat,
amb la fresca de l'oratge,
els estels espurnejants,
l'aire sa de l'atmosfera
i el ressò del xaragall,
hauria nascut ben sola
com l'aurora matinal,
que allí on regna la noblesa
la Verge no hi manca mai.
Mes l'ermita prou que hi era
per les terres de Sagàs.
Esguardeu el món de Biure,
vers la Guàrdia i Gamissans,
no molt lluny d'on la riera
de Merlès va al Llobregat
i entremig de la boscúria
la veuríeu fimbrejar.
Una església esvelta,
amb fornit cloquer quadrat
que passa de dotze canes
pel trinquet d'esvelta nau.
Al disset la construïren
en la forma que ara està;
és la imatge de la Verge
del dotzè o de més enllà.
En ales de la llegenda,
endinsem-nos per la mar
de l'espai sense voreres
i del temps sense ribàs.
III
Pastor del mas Gonfaus,
bover de llarga cama,
menava el seu ramat
pel pla estès a la Guàrdia.
Temps ha que un cavaller
de blanc corser amb les ales
creuava aquell sender
amb mitja capa a l'aire,
que l'altra la donà
a un pobre que en mancava,
galopa sens parar
en rost i en terra plana.
El sant bisbe de Tours,
el que ara descavalca
per fer, genolls flectits,
una fervent pregària.
Ensems un bou calmós
dels altres apartant-se
amb pa fer i segur
el sant flectit cercava
i queia de genolls,
la testa inclinada
com el fogós cavall
i el sant que el cavalcava.
Ja hi corre el boveret,
lleuger com una daina,
i veu, tot astorat,
a sota d'una bauma
la imatge resplendent
com raig de lluna clara
de la Mare de Déu,
el Fill damunt la falda.
Fixeu-vos, si hi aneu,
aneu-hi, si és que us vaga,
del poltre en el roquer
palesa la petjada.
De Sant Martí es percep
també la bona flaire
i del pastor gojat
van plens cançons i aires.
En arribar a aquest punt
tan dolç de la contalla,
teixida d'or i argent,
de cop resta estroncada.
IV
Biure fou parròquia gran
de la Verge amb l'aureola;
posseïa església i béns
de Sagàs i Valloriola.
Els templers de gran renom
de vetllar-la tenen cura
en aquell jardí exquisit
on riu sempre la ventura,
fins que a mig segle setzè
del Merlès, plens de recança,
els templers van emigrar
per puja més a muntanya,
que a l'església de Sagàs
en parròquia erigida
li calia un rectoràs
i una doble vicaria.
De Sagàs la nova nau
les anyades solca i solca;
en finir el segle disset
va llucar una altra parròquia.
La reclama Sant Martí,
l'abelleix Valloriola;
es basteix equidistant
de les viles en discòrdia.
El lloc va coincidir
a vint canes de la cova
on la Verge aparegué
al pastor en hora bona.
Així fou com va florir
l'actual Santa Maria
que la Guàrdia convertí
en famosa abadia.
Un esplèndid campanar
de cent pams justos d'alçada
pel Merlès i el Llobregat
deixa estendre la mirada.
La imatge de gran preu
que en el museu fou servada
fou rebuda al temple nou
i amb grans festes honorada.
Salvada l'any trenta-sis
de l'incendi que abrusava,
l'acolliren amb amor
els gavells de rossa garba.
Als tres anys d'exili amarg,
amb la guerra ja acabada,
mas Gonfaus li va oferir
sumptuosa i nova estada.
De l'octubre, el dia u,
mil nou-cents quaranta-quatre,
del temple reconstruït
ocupava el breu retaule.
Sadollat el nostre esperit,
hem emprès la davallada.
Adéu, país de la pau
i la Reina bella i clara.
Si algun dia s'entelés
el cel clar de la nostra ànima,
la puresa i claredat
prou sabríem on trobar-les;
de les terres de Sagàs
a l'estès pla de la Guàrdia;
en la font de vostre Cor
correríem a esboirar-la.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de La Guàrdia de Sagàs Foto: Lluís Solanas |
 |
| Interior del Santuari. Foto: Conèixer Catalunya. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada