Potser ens sorprèn que així com trobem Goigs en la majoria d'ermites i esglésies catalanes (en els territoris de parla catalana), no és fàcil de trobar-ne en altres llocs d'Espanya i del món. Per què?
Trobo que aquesta pregunta està molt ben resposta en el següent article del col·leccionista Antoni Gelonch, extret del seu bloc.
Article d'Antoni Gelonch Viladegut "Els Goigs, la llengua i el folklore català"
Els goigs s'han considerat, des de finals del segle XVIII, com una part troncal de la cultura i del folklore catalans. Entenent aquest ‘catalans’ en un sentit ampli, doncs, trobem goigs al Principat, a les Illes Balears, al País Valencià, a Andorra, al Rosselló i a l'Alguer, però també en trobem a l'illa de Sardenya i, en molt menor grau, a la Franja de Ponent i a la resta de la península.
Tots els territoris esmentats formaven part de la Corona d'Aragó i és en aquests territoris on els goigs han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa. De fet, tal i com ja s'ha assenyalat abans, els goigs era un gènere cultivat pels trobadors i es van anar trametent en una línia Nord-Sud que va arrelar principalment en les terres de parla catalana. De fet, durant l'Edat Mitjana, hi va haver trobadors arreu de la península, trobadors que usaren aquest gènere per a lloar la figura de la Verge, però ens hem de preguntar, si això era així, perquè només van perdurar els goigs en els territoris esmentats i no a la resta de la península?
Doncs, perquè els goigs, a part de ser un element representatiu del folklore, també fou un instrument de consolidació i transmissió de la llengua catalana, de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conèixer l'evolució de la llengua catalana. I aquesta realitat era tan forta que, tot i el decret de Nova Planta, els goigs es van continuar escrivint i imprimint en català, perquè el català va continuar sent la llengua del poble i com que els goigs eren utilitzats com a element d'adoctrinament religiós i eren d'ús corrent en els rituals religiosos més lligats a la vida de cada dia, el català en va continuar essent la llengua vehicular. A finals del segle XVI i durant el segle XVII i, especialment, a finals del segle XVIII, durant el segle XIX i durant la dictadura franquista també es van editar goigs en castellà, però com que, malgrat tot, el poble continuava parlant el català, el que es produïa eren situacions de diglòssia.
I qui eren els autors en llengua catalana d'aquests goigs? Habitualment l'autoria dels goigs és anònima, però tot i això avui sabem que diversos escriptors reconeguts com a figures cabdals de la literatura catalana en foren autors i que aquests goigs, encara avui en dia, són recitats i coneguts. En aquesta línia, podem destacar composicions d'escriptors tan coneguts com ara Vicent García Torres, el Rector de Vallfogona, Miquel Costa i Llobera, sacerdot mallorquí; Joan Maragall i Gorina, amb la publicació dels Goigs a la Verge de Núria (1894); Guerau de Liost i els Goigs a la Mare de Déu de l'Erola; o com Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, de qui destaquen els seus goigs a Sant Ramon de Penyafort. És a dir, el més granat de la literatura catalana de diverses èpoques van escriure goigs en alabança de la Mare de Déu i dels sants.
Si ens referim a la vessant dels goigs lligada al folklore, tenim que el primer goig del qual tenim constància és la “Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon“. Tant el nom del goig com l'ús que se'n feu, dóna a entendre que els goigs es ballaven i es cantaven. El fet del cant ha perdurat fins els nostres dies, de manera que, en diversos actes de caràcter festiu i religiós podem sentir el cant dels goigs, després o durant els oficis religiosos, així com en altres rituals religiosos com ara processons, romeries o aplecs. Si ens fixem en el cant i el ball, podem comprovar que els goigs també s'utilitzen en un altre tipus de pràctica folklòrica, les caramelles.
.
Trobo que aquesta pregunta està molt ben resposta en el següent article del col·leccionista Antoni Gelonch, extret del seu bloc.
Article d'Antoni Gelonch Viladegut "Els Goigs, la llengua i el folklore català"
Els goigs s'han considerat, des de finals del segle XVIII, com una part troncal de la cultura i del folklore catalans. Entenent aquest ‘catalans’ en un sentit ampli, doncs, trobem goigs al Principat, a les Illes Balears, al País Valencià, a Andorra, al Rosselló i a l'Alguer, però també en trobem a l'illa de Sardenya i, en molt menor grau, a la Franja de Ponent i a la resta de la península.Tots els territoris esmentats formaven part de la Corona d'Aragó i és en aquests territoris on els goigs han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa. De fet, tal i com ja s'ha assenyalat abans, els goigs era un gènere cultivat pels trobadors i es van anar trametent en una línia Nord-Sud que va arrelar principalment en les terres de parla catalana. De fet, durant l'Edat Mitjana, hi va haver trobadors arreu de la península, trobadors que usaren aquest gènere per a lloar la figura de la Verge, però ens hem de preguntar, si això era així, perquè només van perdurar els goigs en els territoris esmentats i no a la resta de la península?
Doncs, perquè els goigs, a part de ser un element representatiu del folklore, també fou un instrument de consolidació i transmissió de la llengua catalana, de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conèixer l'evolució de la llengua catalana. I aquesta realitat era tan forta que, tot i el decret de Nova Planta, els goigs es van continuar escrivint i imprimint en català, perquè el català va continuar sent la llengua del poble i com que els goigs eren utilitzats com a element d'adoctrinament religiós i eren d'ús corrent en els rituals religiosos més lligats a la vida de cada dia, el català en va continuar essent la llengua vehicular. A finals del segle XVI i durant el segle XVII i, especialment, a finals del segle XVIII, durant el segle XIX i durant la dictadura franquista també es van editar goigs en castellà, però com que, malgrat tot, el poble continuava parlant el català, el que es produïa eren situacions de diglòssia.
I qui eren els autors en llengua catalana d'aquests goigs? Habitualment l'autoria dels goigs és anònima, però tot i això avui sabem que diversos escriptors reconeguts com a figures cabdals de la literatura catalana en foren autors i que aquests goigs, encara avui en dia, són recitats i coneguts. En aquesta línia, podem destacar composicions d'escriptors tan coneguts com ara Vicent García Torres, el Rector de Vallfogona, Miquel Costa i Llobera, sacerdot mallorquí; Joan Maragall i Gorina, amb la publicació dels Goigs a la Verge de Núria (1894); Guerau de Liost i els Goigs a la Mare de Déu de l'Erola; o com Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, de qui destaquen els seus goigs a Sant Ramon de Penyafort. És a dir, el més granat de la literatura catalana de diverses èpoques van escriure goigs en alabança de la Mare de Déu i dels sants.
Si ens referim a la vessant dels goigs lligada al folklore, tenim que el primer goig del qual tenim constància és la “Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon“. Tant el nom del goig com l'ús que se'n feu, dóna a entendre que els goigs es ballaven i es cantaven. El fet del cant ha perdurat fins els nostres dies, de manera que, en diversos actes de caràcter festiu i religiós podem sentir el cant dels goigs, després o durant els oficis religiosos, així com en altres rituals religiosos com ara processons, romeries o aplecs. Si ens fixem en el cant i el ball, podem comprovar que els goigs també s'utilitzen en un altre tipus de pràctica folklòrica, les caramelles.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada