Reys de Caldea, pastors de Judea,
féumeli festes al fill del meu cor,
perquè no plore ni en terra s'anyore
mentres li canto dolceta cançó.
Cada gronxada't daré una abraçada:
cada abraçada, un beset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
niu y arcoveta les ales del cor.
No plores, no, Manyanet de la Mare:
no plores, no, que jo canto d'amor.
¡Que n'es de bella ta galta en poncella!
¡que'n son de dolços tos llavis en flor!
Son una rosa que'ls meus han desclosa,
sols per xuclarme la mel de l'amor.
Fèuli, aurenetes, cançons d'amoretes;
càntali albades, gentil rossinyol;
si li es poch fina ma falda de nina,
baxen los Angels del cel un breçol,
No plores, no, Manyanet de la Mare:
no plores, no, que jo canto d'amor.
Sien ses ales glaser de tes gales;
sien sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne tinch de més dolços,
per embolcarte les teles del cor.
Sia ta faxa, si'l cel no te'n baxa,
cuatre palletes de sech poliol,
cuatre palletes tot just floridetes
que't servirien de faxa y llençol.
No plores, no, Manyanet de la Mare:
no plores, no, que jo canto d'amor.
Guarniume!, Angels, breçaumel, Arcangels,
d'ayre bon ayre tot fentli l'amor;
mística bresca lo cel li servesca
si en llet de Verge no troba dolçor.
Dels Reys l'Estrella clarisima y bella
n'es baxadeta a posarse en ton front;
quan ells te miren gelosos se'm giren:
"Quina faldada de perles y flors!"
No plores, no, Manyanet de la Mare:
no plores, no, que jo canto d'amor.
Totes s'esflorenles flors que l'anyoren,
fèyales naxer ton riure melós;
tornen reviure si'ls tornes a riure,
mes ¡ay! sols beuen rosada de plors.
Quan se n'adonen els Angels entonen
cantichs de festa que's tornen de dol:
"Ab Tu abans d'hora clareja l'aurora;
ab Tu abans d'hora s'ha de pondre'l sol".
No plores, no, Manyanet de la Mare:
no plores, no, que jo canto d'amor.
 |
| Extret del llibre "Els Goigs de Mossèn Cinto", de Joan Carreres i Péra. Editorial Claret, 2003. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada