POESIA "LA MARE QUE ELS RAPITENCS NO CONEIXEN"
A Nostra Dona de la Ràpita, venerada dins la clausura del Convent de Sant Joan.
Poema de Joan Torné, Premi del Rvm. Abat del Monestir de Montserrat, P. Antoni Ma Marcet, als Jocs Florals de la Lliga Espiritual de Tortosa, 25 de març 1920.
 |
| Mare de Déu de la Ràpita Foto: Francisco Jose Mora Moyas |
Jo he vist a pobres orfes saber que tenen mare
i amar-la sens conèixer, duts pel filial amor,
que quan menos la troben l'estimen més encara...
Jo, orfe, tampoc trobava la mare del meu cor;
que quan pel món corria, com més pel món anava
vivint diferents climes i amb diferentes gents,
per tots els pobles veia, per tot arreu trobava
una Verge amorosa consol fins de dolents.
La Mercè a Barcelona, la Cinteta a Tortosa,
la de Queralt a Berga, Nostra Dona a París,
trobava a tots els pobles una Mare amorosa
que als fills que li pregaven pagava amb un somrís.
Sols jo, nascut a un poble de costa llevantina,
mig garriga i ribera per ésser més graciós,
que besa amb ses onades, dins port, la mar llatina,
i el gegant Montsià fent-li del vent redós;
no tenia una Mare a qui dir més pregàries,
no tenia una verge baix una advocació
de faisó rapitenca... més semblava que'ls alires
volent aconortar-me diguessen sa cançó:
"Tu, rapitenc que clames, tens Mareta amorosa,
tu no l'has coneguda, tampoc les teves gents;
va fugir del teu poble per a viure a Tortosa;
si honores ta niçaga, ou la cançó dels vents".
I prou que vaig oir-la. I prou que vaig entendre
cançons del garbí blanes, furientes del mestral,
i d'amor per ma Mare mon cor tot se va encendre
en una flama viva més alta que'l Puigmal.
Un jorn vaig anar a vore la Verge rapitenca
més no vareig trobar-la; me varen dir: "No hi és;
cad'any a l'hora baixa de tarda tardorenca
la duen a l'iglésia per un dia no més...
Després... dins la clausura les monges joanistes
li fan tot l'any ofrena dels sentiments millors;
ni la pinten ni canten ni esculpturen artistes;
per ço és desconeguda dels fills dels seus amors".
Més, el cor bategant-me, com el vent ans solia,
me diu, i uc entendre, eixa cançó de mel:
"Pels fills que tant estima, tota és gràcia, Maria,
pels rapitencs vol ésser camí per aná al cel".
Oh Mare dolça i bona, que no conec encara;
¿quina Mare no estima als fills que li són fills?
A vós vos té de ésser la nostr'ànima cara
i no voldreu que'ns siguen pecats tots els perills.
Aneu al vostre poble; viviu amb la fillada
que ni us coneix ni us resa, que lluita al camp i al mar;
no vullgueu dins clausura estar sempre tancada;
mostreu-vos a nosaltres perque us poguem resar.
Regneu, Santa Maria, en el primitiu soli.
Ara res heu de temer; no som als temps d'abans.
Regneu i escampeu gràcia fent que l'ànima ens voli
en cloure els ulls, Senyora, a la mansió dels Sants.
Més, si en vostres designis el que vull no hi entrava
i ací voleu romandre, vullgau mon prec oir:
Jo visc ben vora vostre, mes vinc de la mar blava
per viure en aquest poble, com Vós vàreu fé ahir.
I si no us plau tornar-hi, almenys, Mare amorosa,
mostreu-vos cada dia als fills del vostre cor;
ells vindran a adorar-vos en arribà a Tortosa,
i us diran en pregàries lo gran que és son amor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada