Poema a la Mare de Déu de l'Aldea. L'Aldea (Baix Ebre, Tarragona).

—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—

Quadre de grans dimensions, a l'ermita des del 2014, pintat per Joan Rebull.
Titulat "Sega de l'arròs". Evoca una escena de sega de l'arròs en la que alguns dels 32 personatges estan mirant, resant i senyalant a la Mare de Déu que apareix com a centre de l'escena sobre uns núvols. Altres estan segant i recollint en les feines del camp.

I

Té Tortosa, cap al pla
allunyada de muntanya,
una ermita, niu d'amor
bressolat per la mar blava.

Per estar prop de la mar,
delta endins se n'és entrada;
fanguissar fins als genolls,
d'estanyols tota esquitxada.

Vol tenir un palau al mar
si en té dos a la muntanya,
per ser un faronell més alt
que el de Buda i el de la Banya.

Collidora de l'hivern,
a l'estiu vol ser hortolana
i conhort dels pescadors
dels llacs de l'Encanyissada,

Garrovella, Algadí,
de l'Estrella i la Tancada
d'anguiles que per l'abril
van cercant les noves aigües.

Del riu Ebre vol haver,
que la Ibèria avassallava,
l'homenatge fervorós
i els trofeus de cent batalles.

Per això vol un palau
cap el mar, la Reina clara,
en aquest bocí de món
llis i pla com una sala.

II

En el temps que Ludovic,
rei de bona recordança,
del govern d'aquest país
a les mans té les tirandes,

en Bernat el Pulcre, Foll,
i sa dona Adalgarda,
proveïren el Consell
de la terra necessària,

per alçar folgadament,
prop de l'ermita, la casa
per alberg de l'ermità,
horta i vinya regalades.

La Mare de Déu del Mar
és de noble i gran prosàpia;
si de Déu és joia, al cel,
reis ací l'afalagaven.

Per als homes del país
inspirar prou confiança,
a un pastor s'aparegué
bo i humil com una malva.

III

Rabadà, bon rabadà,
tu que et lleves a trenc d'alba
i a les ribes verdejants
condueixes la ramada,

asserena el teu posat,
esparpilla la teva ànima,
que en el cel d'aquest matí
una rosa s'és badada,

de tal flaire i tals colors
que en el món no n'hi ha una altra,
una estrella resplendent
com el sol de migdiada.

Sota, sota l'olivera,
sota l'olivera està;
quan la testa al cel enlaira
l'arbre ja s'ha trasmudat:

no té branques ni té rapa,
sinó un cel de bat a bat
amb cantúries i vols d'àngels
i un sol viu tot abrandat;

cada fulla és una estrella,
entre totes, un eixam;
cada serrellet de rapa,
una almosta de diamants,

i, al forcat de dues rames,
refulgent com un fornal,
una imatge de la Verge
de bellesa celestial.

Beneïda l'olivera
que és el símbol de la pau;
beneïda de L'Aldea
la Verge del mantell blau.

Canteu, goles i goletes,
enlaireu festosos cants,
estanyols, bracals i fibles,
fanguitxeres i arrossars.

Esteneu banderes blanques,
Sant Jordi del Golf i Alfacs;
adorna't la testa, l'Ebre,
amb corona d'escumalls.

Feu-li albades tortosines,
feu-li albades hortolans,
que una pluja tan copiosa
no ha caigut ni caurà mai.

Ja l'agafa i se l'emporta
el pastor el tresor sagrat;
les tres voltes que ho provava,
ha passat si fa o no fa.

—Sota l'olivera-oliva,
bon pastor deixeu-m'hi estar.—
Si el pastor no ho assolia
potser el bisbe assolirà.

A la processó que es feia
dos pastors van al davant:
amb la mitra l'un i l'altre,
amb sarró i bastó a la mà.

De la catedral les portes
obertes de bat a bat;
els carreus de les pilastres
d'alegria han fimbrejat.

Més la Reina de la Glòria
del cel ample s'ha agradat
i a l'ombrí de l'olivera
se'n tornava sens trigar.

I floria amb tota ufana
una ermita amb ermità
al bell mig d'aquella plana
de L'Aldea camí enllà.

En la nau d'aqueixa Aldea
quants de nàufrags s'han salvat;
cap no era governada
per tan destre capità.

Si la nau fou massa xica
per tants nàufrags aplegar,
per a fer-la més folgada,
si vinguéssiu, calafats.

Al damunt d'aquesta quilla,
amb idèntic governall,
la mateixa Capitana
i estendard igual al pal,

feu-hi una altra ermita amb cambra
pels pabordes allotjar;
rodegeu-la bé d'arbredes
que els ocells ja faran cap.

Poseu escuts a les llindes,
feu pilans encimbellats
amb retaules d'alabastre
i portals esculturats;

feu torres amb lladroneres
alts merlets i matacans
que amb les pedres rovellades
ennobleixin el veïnat.

IV

Oh, Mare estimada,
clavell de les valls,
rosella encarnada
que flora tot l'any,

si ompliu de gaubança
el cel, terra i mar,
sent tan xica xica,
quin gaudi portau.

De tan xica que era
no arriba a un pam.
El manto que porta
és bell i colrat.

Jesús s'arredossa
al muscle i al braç
amb túnica verda
i un pom a la mà.

Una rosa encesa
a cada costat
com poma camosa
que encisa l'esguard.

Des que Vós vinguéreu
ací a sojornar,
la mar amarganta
s'ha fet més enllà.

La terra, de cintes
de cop s'ha enflocat,
mantells de maragda
dels verds arrossars.

Us canten albades
els bruns hortolans,
terroses calàndries
del delta en eixam.

Oh, Santa Maria,
Estrella del Mar,
a platges galanes
guieu-nos la nau.



Ermita de la Mare de Déu de l'Aldea. La torre propera és del segle XVI.
Foto: l'Aldea Turisme


Comentaris