—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), l'últim que hi ha publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.—
 |
| Estampa antiga de la Mare de Déu de La Bleda |
I
El camí no sé on s'escau,
ni l'ermita os s'escauria
sota un cel tan net i blau
tot sender ens hi portaria.
De Pontons fins a la mar,
de Garraf a La Ribera,
més que plana, sembla un mar
esquitxat de blanques veles.
Els ceps són encara nus
de la verda pampolera,
canemàs on l'abril cus
la maragda per ofrena.
Quan els pàmpols brotaran
i haurà rapa l'olivera,
els camins tots bons seran
per anar cap a La Bleda.
Allà dalt, entre l'esquinç
d'una boira matinera,
albirem, planell endins,
una acròpolis serena.
Al mig hi ha el castell daurat
dels Barons vells de La Bleda,
de merlets tot coronat
matacans i lladronera,
i l'ermita que cerquem,
fimbrejant tronc de palmera:
al davant, porxo escaient,
i espadanya a la cimera.
El conjunt albirador
del matí en l'hora primera,
esperona el nostre cor
i la passa fa lleugera,
són preludi venturós
del bon jorn que el cor espera
del cambril en el redós
de la Verge de La Bleda.
II
És avui dia de festa
i més viva la claror;
la campana de l'ermita
té un vibrar més galanxó.
Han fet cap a la rotllana
de Madona, els vells devots,
amb el gec damunt l'espatlla
i en els traus, brots de timó,
dos molins de fer farina,
els miralls dels seus bassots,
el castell de pedres brunes
i les rúbriques dels falsiots,
ple de cants d'aigua mudada
la joguina del riu Foix,
al davant la majorala
que comanda el brau estol.
En la fosca de l'obaga,
com balcó damunt del Foix,
hi ha la cova de la Verge
batzegant de tradicions,
i la plaça de l'ermita
a la banda de migjorn;
al rampeu del graó es baden
dos romers coberts de flors.
—Majorala, majorala,
si a la ronda ja hi som tots,
de l'ermita obriu la porta,
ai, obriu-la per favor,
i així, tota cosa viva
en el dia esplendorós,
cobrarà nova bellesa
tocada per l'altre sol,
ja que el sol i lluna plena
només són ombra i foscor
comparats als de Maria
que és el Sol cremant d'amor.
Ben de bat a bat, les portes,
Majorala, obriu ben tost,
i es sadolli nostra vista
i es curulli el nostre cor
de la joia inefable
que esbarria a son redós
i els cants dicta d'alegria
a aquest pobre trobador.—
III
Estel de La Bleda
galana i gentil,
que feu de la cleda
florit mes d'abril,
postrats a la llosa
del vostre cambril,
oïu amorosa
el nostre refil.
Posada a la cova
de vora del riu
en féreu l'alcova
del nostre agaliu.
Ningú no diria
raó ni motiu
ni qui us trobaria
en lloc tan soliu;
només, que la cova
de banda de dins,
fulgia amb llum nova
reflexos divins.
Cantava la brolla
i l'ala dels pins,
rodava la mola
fidel dels molins;
us diu l'ocellada
son himne sonor
i l'home entonava
paraules d'enyor
i encar la complanta
del pobre pastor,
caiguda la manta
i al coll el sarró.
Oïu la rosella
de dintre el sembrat,
airosa foguera
d'un cel abrandat,
i el clam de la vinya,
i el crit del castell,
la rosa que apinya
al bon rierell.
El pla que ressona
d'Ordal a Montmell,
prepara a Madona
daurat l'escambell:
—Eixiu, oh Maria,
eixiu a ple sol,
La Bleda seria
el vostre bressol.
Al cor regnaríeu
de tot el país
i tot ho encendríeu
del vostre somrís.—
IV
D'amor s'ablania
el vell Penedès
bell punt de Maria
el vol hi hagué estès.
L'ermita airejada
que al cel alça el front,
pels avis plantada
amb seny i amor,
al pla El Territori
que està a sol ixent
roman l'ermitori,
mirant benvolent
i és tota la plana
un himne arborat;
a Moja galana,
Olèrdola i Pacs.
Si no podem beure
de l'aigua frescal
que va a Vilafranca
del vostre cabal,
la que sadollava
Milà i Fontanals,
el bisbe Morgades
i fills immortals,
serà un refrigeri
del nostre camí
el goig i encanteri
que al cor ha florit,
durant la sentada
amb Verge gentil
davall de la tenda
que hi para l'abril.
 |
| Mare de Déu de la Bleda |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada