—Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el llibre "El trobador de la Mare de Déu, vol. II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008—.
 |
| Mare de Déu del Remei de Castellvell (Solsonès) |
I
Veniu, timons i romanins,
espigolers, sàlvia blava,
morada orenga i tomanyins,
adorneu bé la meva ànima.
Ocells del bosc, veniu, veniu,
i repreneu les refilades,
encomaneu-me el trinc joliu
i l'aire fi de les collades.
Doneu al pit major braó
i feu la veu ben entonada,
que l'estimada és al balcó
d'una ciutat noble i honrada.
II
La Ribera és xala a pler
pel costat de tramuntana
i el Llovera espitregat
fa sellents per la solana.
Cel turgent, encès i llis,
terra plena, rica i franca,
tens els pins senyorials,
amples masos sense tanca
i una Verge resplendent,
del teu cel arc de bonança,
dintre els murs del Castellvell
en un temple de nau ampla.
III
Castellvell, temps era temps,
amoixà la nierada
dels Tarroges i els Escards,
d'ample alou i bona fama.
D'ell sortien com un llamp
sense brida, les mainades,
per abatre el moro audaç
que les terres trepitjava
de L'Urgell esbalandrat,
del Bregós i La Segarra.
Ai, del moro dissortat
que no té la cama llarga!
La que dava força al braç
i els pits enarborava
fou la Verge del Castell
que al castell tenia estada,
en brodada cambra d'or
i capella cisellada.
La servien mans ducals
en safata d'or i plata.
Dels Tarroges, al tretzè
s'és trencada la llaçada
que els Cardones van nusar
com pubills de més pitrada.
Els murals del Castellvell
van lluir de nova flama
en escuts de cards i creus,
pergamins, gestes de fama
i sentors de santedat
que Ramon Nonat portava,
il·lustre hoste del castell,
estel viu de la Segarra.
Res no manca a Castellvell
per a ser del cel una aula,
que la Verge hi té l'escon,
sants barons seuen a taula,
el vescomte és un espill
de bell gest, parla galana,
i la dona té l'encís
d'un frescal ramell de fraules.
Sant Ramon Nonat morí
a l'any mil dos-cents quaranta;
el seguia Dama Agnès
amb un any just de trigança
i tal fou el marriment
del vescomte i l'enyorança,
que tres anys d'aquest traspàs
també ho féu sense recança.
IV
Vingué un jorn que el lliure espai
als Cardones no abellia
i a ciutat, prop dels vassalls,
nova estada els acollia.
Sense el dring dels esperons,
els empalls de cortesia,
la remor dels armaments,
els renills de la quadriga,
els trofeus, palmes i llors
que a les guerres assolien,
el castell encastellat
d'enyorança es moriria,
si no fos que entre els vells murs
solitària hi havia
la Pubilla celestial,
l'excelsa Verge Maria.
V
Per comptes de patges,
casaques i estocs
i dames ornades
de sedes i flocs,
com blanques gavines,
els àngels a vols,
garlandes divines
faran al seu volt.
Enc que el clavicordi,
amb mans de marfil
les notes no acordi
per dur al cambril,
pinsans i aloses,
cardines i sits
diran-li les gloses
més enfervorits.
Si el llum s'extingia
de torxes brillants,
l'amor hi encendria
l'altar i els voltants.
Si no serven fresques
pitxers enramats
les flors principesques
damunt de l'altar,
eixams de roselles
al pla del Vinyet,
muguets i videlles
duran millor esplet.
Oh Verge, no us dolgui
dels nobles l'exil,
per un que en teníeu
ara en teniu mil.
No fan ja basarda
els murs del castell,
la Verge hi posava
d'amor el segell.
El cel que el cobria
de cop s'ha aclarit;
ni núvols de dia,
ni fosca a la nit.
Les forques sinistres
damunt els merlets,
roselles a ristres
de braus gallardets.
Pubilla hisendada
d'aquest Castellvell
escampa a faldades
del cel els joiells.
Tothom que ací truca
se'n torna feliç
que al cap de la ruta
floreix un somrís.
Per'xò la gentada
d'aquestes vessants,
fent ampla rotllada,
es donen les mans
i, ardida, se'n puja
com boira d'encens,
a rebre la pluja
del núvol immens,
i es prostra joiosa
d'un cor ben humil
davant la flairosa
imatge gentil
en tron asseguda,
la mà dreta al pit
perquè l'Infant pugui
xuclar més seguit.
Al muscle esquerre
està assegudet:
al pit no s'aferra
ans sembla abstret,
pensant quina gala
podria oferir
als qui amb cant i ala
pujàvem ací.
VI
Oh, Verge Santa d'El Remei,
del Castellvell d'ací Solsona,
no us ofengueu del cant garrell
que el meu llaüt gosat entona;
per tal que us puguin remembrar
els trobadors d'altres tongades,
doneu-me Vós un to més clar,
doteu-me el pit de fortes ales.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada