|
| de Josep Maria de Sagarra i dedicades a Joaquim Ruyra |
Això era en aquells dies
que se'ns torna bru l'herbei,
i no queda a les masies
ni una gota per remei;
que el vent que a les cases entra
és un alè de fornal;
que el gos es rosteix el ventre
ajaçat vora el portal;
que somiqueja la dona
de tenir tan sol a l'ull;
que no cau cap fruita bona
damunt la terra que bull.
Espantats abandonaven
els pagesos els conreus;
ai! les sembres no grillaven,
la terra cremava els peus;
corrien a la capella
cercant la humitat que hi ha;
plena de sol la parpella,
no podien obirar
els sants de cares lluentes
i dels ulls d'esverament;
anaven a les palpentes,
i un baf de recolliment
en les testes atuïdes
hi deixava quietud.
Damunt les lloses humides
van trobà el Crist ajagut.
I tremolaven llurs passos
en caminar pel trespol,
i van dî: "El durem als braços
i el traurem que vegi el sol;
perquè el camp no dóna espera,
i es migra eixuta l'arrel.
Ell ens farà de manera
que l'aigua tombi del cel!"
I duien la Imatge alçada
d'un bon Jesús terrenal,
amb un pit de gran amplada
tot fet a cops de destral.
No sabien d'altres vides,
ni de miracles, ni sants;
sols creien en ses ferides
de mirar-les tan sagnants.
Pla que hi creien! Perquè encara
el tenien ben clavat,
que el sofriment de la cara
semblava de veritat.
I el miraven com patia
amarat de sol i vent,
i com la calor li obria
les ferides novament.
I el duien a batzegades,
afollats, pels carrerons
de parets emblanquinades
sense clavells als balcons.
Com brandava la crinera
al voltant del cap caigut!
Allí, on vora una figuera
s'hi brandava un pou eixut,
allí on l'arada perdura
sense govern de la mà,
perquè la terra és molt dura
i els bous no poden llaurar.
Això era en aquells dies,
i l'aigua tombà del cel.
Ja les figueres musties
donaran figues com mel.
L'aigua pels torrents davalla,
la saó feia tres pams.
Oh quina gran revifalla
que hi hauria en tots els camps!
Oh, Senyor! mireu com l'herba
alça el redol calcigat
de la pluja encara serva
la tremolosa bondat.
Pel camí la nit venia,
i amb la nit tots els romeus,
i aquell Crist que esfereïa
bo i clavat de mans i peus.
Oh, Jesús, com regalava!
pesaven d'aigua els cabells,
i amb la sang es barrejava
dins dels reguerots vermells
d'aquell pit de nafres vives
fet d'un roure salvatgí,
i tot bru com les olives
quan són a punt de collir.
Les vies eren desertes,
el cel tot s'asserenà;
de les finestres obertes
venia olor de sopar.
Van besà una galta bruna,
s'adormien els ulls blaus.
I a fora reia la lluna
i cantaven els gripaus.
—Juliol 1913—
 |
| Edició del 1968 de la Confraria del Sant Crist de l'Agonia de la Parròquia de Santa Agnès de Barcelona. Font: Josep Maria Fabregat |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada