—Poema de Joan Benet i Petit (1890-1968), publicat en el seu llibre "El trobador de la Mare de Déu" volum I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.—
 |
| La Mare de Déu de Biuse Foto: llavorsi.cat |
I
Com més alta sou pujada,
Ocella de vol diví,
més el cor us delirava
i us cercava amb més delit.
Per això a Biuze trescava
als voltants de Llavorsí.
Al costat de la Marona
sol i vern m'és grat jaquir;
la cançó que el cor entona,
si és cançó, si és sospir,
a l'ermita més ressona
i més ales dóna al pit.
Heu deixat la vall Ferrera
i de Tírvia el jardí,
aquella aigua riallera
que eixamora Llavorsí
amb estesa cabellera
com estela d'argent fi
i heu pujat a la muntanya,
lluny de tràngol i brogit;
sent tan alta la peanya
per seguir-vos, deu-nos pit,
que si amor ens acompanya,
serà un sol la fosca nit.
Sols trobàrem per la ruta
un ramat i un pastoric,
i dos cans de pell hirsuta
d'un festós i llarg clapit;
les ovelles, vista cluca
i posat encuriosit.
No hi ha un arbre ni una branca
que ens ofreni un lleu ombrí,
ni tampoc la font que canta
la cançó del bon matí.
Sempre el roc que ens entrebanca
pel sender que no té fi.
Quan la rosca s'eixamplava
del pedreny filabarquí,
un reixord remorejava
sota un clap de gessamí
i un ocell al vent llençava
quatre perles de safir.
La visió, com es trasmuda
tan a prop essent del cim!:
cent turons d'alba tonsura
com els grans d'immens raïm,
sota pàmpols de llum pura
o retalls de núvols prims.
Unes bordes cauteloses
humanitzen els confins
amb caputxes pissarroses,
gipó negre i faldellins.
El rosari, portes closes
marruquegen part de dins.
De les gales del Noguera
i el Cardós ni un lleu matís,
de la joia matinera
i els racons de paradís,
ni una volva fugissera,
ni un besllum enyoradís.
A la destra i la sinestra,
només tucs de color gris,
onejant estany de reble;
cada cresta un flam blavís;
tarterols que el sol espleta
amatent cada matí,
i del mar en la follia,
com barqueta de vol fi,
l'ermitatge de Maria
que amanyaga el serení
i dels àngels l'harmonia,
lleus sospirs de violí.
A la ínclita Madona
sol i lluna li han teixit
resplendent una corona
i, en venir fosca la nit,
de brillants i roba bona,
els estels, un mantellí.
Jo a la vela m'acollia
i em lliurava al bell albir,
l'oratjol que m'empenyia
de celístia humit,
la Patrona essent Maria,
em duria a bona fi.
Déu-vos-guard, Mare estimada,
Flor esplendent del paradís,
si us fos grata la tonada,
si el meu cant us abellís,
us diria amb veu trencada
com em sento avui feliç.
Vostre rostre tot ho enflora,
l'aire embauma que respir,
dolços somnis enarbora
dels famosos temps antics,
d'aquell temps que nostra terra
començava el seu repic.
II
Pel davant passen i passen
en corrua sense fi,
del Pallars trenta-vuit comtes
de valor a sobreeixir,
des de Lupo que comença
fins a Huc de trista fi.
I ressona la victòria
contra els moros enemics,
els convents coberts d'eufòria
que bogals feren bastir,
els castells cenyits de boira
flamejants penons florits,
les ermites oloroses
en heràldics camps de llirs
com les flors més primoroses
del comtal i ample jardí,
com aquesta que amorosa
ens acull ara al seu si.
Una grapa l'escrostona
d'erosió de fred oblit;
la dissort encara afona
ans que tot hagi finit
i complanta trista entona
del comtat al cementir.
Només runes a balquena
del bagatge pallarí;
les que el cor omplen de pena
són les runes de l'esperit.
Si el comte Huc es despertava,
se'n veuria avergonyit!
La grandària de l'ermita
guardaria'ns de mentir,
si diem que era una fita
del romeu i el pelegrí...
un sol banc ara hi dormita
pota-coix i esblanqueït.
D'esbrinar no em permetria
del passat joiós o trist,
document, feta o ruïna,
tradició ni pergamí,
ni una prova genuïna
de l'arxiu de Llavorsí.
Sols puc dir del santuari
el que dic dels tucs veïns:
a desgrat del temps precari,
via fa segles endins,
com un isard solitari
entre neus, boires i cims.
El format de la capella
és més bast que no pas ric;
ni en portal ni en finestrella
l'art la petja no ha imprimit;
el teulat de licorella
i la Verge sense abric.
La Verge que el món emplena
del perfum de Jesucrist,
aquests àmbits asserena
amb el rostre amorosit,
i les nostres passes mena
pels camins del paradís.
 |
| Ermita de la Mare de Déu de Biuse, a Llavorsí, a 1250 m. d'altitud. S'hi celebra l'aplec el segon diumenge de maig. Foto: llavorsi.cat |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada