Poema de mossèn Camil Geis en el seu llibre "Muntanya Santa".
 |
| Muntanya de Montserrat des del cim de Sant Jeroni. Foto: Josep Maria. |
PELS CAMINS DELS ERMITATGES
Aquesta fou la nostra Gran Tebaida,
en altre temps poblada d'ermitans.
Quina ala d'àngel costa amunt ens aida,
com si pugéssim amb els peus ben plans?
Qui hi fressaria la primera ruta?
Quin ermità hi posava el primer peu,
deixant, en una oblació absoluta,
el camí pla per un camí de creu?
El temps s'esmuny, incontenible, i corre
i tot ho sembra d'una pols d'oblit,
però, aquells primers passos, qui els esborra?
Qui esborra els altres que el camí han seguit?
Uns ermitans aquí feien parada:
d'una muntanya en feien un replà
des d'on llur vol prendria l'arrencada
en un no moure's per un més volar.
L'aigua plujana d'una gran cisterna
ells poaran amb pacient braceig,
i tindran ecos de la pau eterna
les corrioles en fressós volteig.
En llurs jardins conrearan les plantes:
enmig de flors riurà l'arbre fruiter.
Tot parlaria de les coses santes...
Déu era l'Hoste de l'humil recer.
Els ermitans bastien llurs ermites
arran de penyes, nius de roquerols:
de lluny estant, ens semblaran petites,
però són grans pels ermitans tots sols.
A qualque ermita, pel seu nom, recordes
una vida eremítica eminent:
un nom de sant i un lloc desert concordes;
en un nou erm, la Vida renaixent.
Tindrà una ermita Sant Joan Baptista,
que batejava el Crist en el Jordà.
Un rei Herodes, vil i absolutista,
segà la "Veu que en un Desert clamà".
 |
| Ermita de Sant Joan, un dia emboirat. Foto: Josep Maria. |
També, Santa Maria Magdalena,
que tota sola se n'anà al desert
per uns camins de llagrimosa esmena,
pel dret camí deixant el camí incert.
I Sant Jeroni, que les grans altures
assolia en l'austera solitud,
aprofundint les Santes Escriptures
i unint la saviesa amb la virtut.
Tindrà la seva ermita Sant Antoni;
la trobarem vora el Cavall Bernat:
al fons d'uns ecos sembla que hi ressoni
la veu profunda d'aquell Sant Abat.
I també, Sant Onofre, anacoreta,
que abandonava els terrenals afanys
i l'ampla via per la més estreta
del desert, on visqué molts i molts anys.
 |
| Entrada cap a l'ermita de sant Onofre. Foto: Josep Maria. |
I Sant Benet, que abandonava el segle
i organitzà la vida monacal
i la dotà d'una assenyada regla
i la regí amb la crossa abacial.
I piadós record de Santa Elena,
que els passos de Jesús refeia a peu,
el trobarem al cim d'una carena,
en l'ermitatge de la Santa Creu.
I Santa Caterina, verge docta,
també hi té un ermitatge, i se'n dirà
"L'ocelleria", perquè allí hi pernocta
i conviu l'ocellada amb l'ermità.
L'hi té Sant Jaume, que deixà una estela
de miracle per tots els seus camins:
l'imploraran aquí, si a Compostela
no poden arribar molts pelegrins.
I Sant Iscle i, amb ell, Santa Victòria,
per la naixença i per la mort germans,
també hi tindran ermita a llur memòria.
Oh, palmes en l'altura cimbrejants!
I Sant Martí, Sant Cavaller que tapa
la nuditat d'un pobre enfredorit
amb la meitat de sa mateixa capa,
de foc diví sentint-se revestit.
No hi mancarà l'ermita de Sant Pere,
que un jorn plantava al cim del Vaticà
la sement evangèlica primera
i amb la sang del martiri la regà.
I tu, gran pecador, no et desanimes:
d'un gran perdó et recordes, perquè has vist,
en aquests cims, l'ermita de Sant Dimas,
bon lladre que robava el cor de Crist.
Ressoni un al·leluia i un hosanna
davant un ermitatge molt més gran
que els altres ermitatges: és Santa Anna;
"Palau de les ermites", en diran.
I, recordant la lluita decidida,
d'àngels amb àngels, pels camins del cel,
hi trobarem l'ermita que convida
a venerar l'invicte Sant Miquel.
I als cingles, com niu d'àligues penjada,
record de la Muntanya del Tabor,
el Salvador tindrà la seva estada,
Transfigurat en divinal fulgor.
I entre aquests cims i entre la volta blava,
la Trinitat Augusta del Senyor
que la Verge Maria coronava
en la seva admirable Assumpció.
I un culte preferent Santa Maria
hi té, de molt antic, tan arrelat,
que d'aquesta muntanya se'n diria
de la Mare de Déu de Montserrat.
Molt a prop seu hi haurà Santa Cecília:
nova harmonia als sants camins ha dut,
i aplegarà una monacal família
que fuig del món cercant la solitud.
Temps més ençà hi floreix una capella
als Sants Apòstols, que serà talment
com un rebrot, com l'última vergella
d'un vell arbre de vida penitent.
Obrien Cel i terra un gran Diàleg
en aquests cims del nostre Sinaí:
les Taules de la Llei, el Sant Decàleg,
tan fet a trossos, refarem aquí.
Vénen els fills de Sant Benet, un dia,
i en el Diàleg sostindran la veu,
i, cridats a invocar Santa Maria,
hi pujaran romeus de tot arreu.
Camins fressats pels ermitans i els monjos,
seguits pels pelegrins i els escolans:
els romiatges els faran més flonjos
i les petjades més i més humans.
Per ells un dia un gran abat arriba;
brilla en sos dits l'episcopal anell:
és l'Abat de Ripoll, l'Abat Oliba;
un gran cenobi floriria amb ell.
Abat i bisbe, costa amunt empitra
i, tot pujant, somnia el Monestir;
lluen al sol el bàcul i la mitra
i es fa més ample el piadós camí.
Vencerà tants obstacles com ell trobi:
quin entrebanc li torceria el pas?
La Muntanya demana un gran cenobi...
I un gran cenobi, Montserrat, tindràs!
I un monestir tindrà Santa Maria,
adés un ermitatge molt petit,
des d'on vagi enlairant-se, nit i dia,
un "Laus perennis" cap a l'Infinit.
I ara pugem, en rius de romiatge,
pels vells camins de fe i de pietat,
a retre culte i venerar la Imatge
que té Santa Maria a Montserrat.
 |
| Pregària a la Mare de Déu de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada