Poema de Joan Benet i Petit, extret del seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu", vol III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.
 |
| Mare de Déu del Vilar. Imatge extreta del bloc d'Antoni Sàbat i Aguilera. |
Bellament harmonitzant
amb la plana del davant
i el turó de tramuntana,
vostra ermita és un joiell
mig colgat entre l'herbei
com un niu de perdigana.
La porxada resplendent
ens acull benvolentment
com un atri de la glòria;
no el tindria cap palau
amarat e tanta pau
ni amb tan noble executòria.
Un portal ric i folgat
d'estels d'or clavetejat,
rics muntants i alta frontissa
ennobleixen el rafal
i emmirallen el casal
a l'entrada de l'ermita.
Les miroies del cambril
rememoren fil per fil
les forades de la infància
i un passat ple d'il·lusions
us arrosa a borbollons
amb frondosa exuberància,
i de sobte, tornats nins,
ens embadalim dels cims
amb les barques voladores
que, penjant joiosament,
com joguins al grat del vent
van a platges misterioses.
No podria ningú dir
en quin maig degué florir
ni la mà que allí el plantava;
l'any set-cents vuitanta-cinc
dels horrífics sarraïns
fou la terra alliberada.
Potser un bisbe gironí
els dominis enriquí
d'una joia tan preclara,
o d'algun ric monestir
lluiria com safir
en la hisenda sanejada.
D'allò que no es pot dubtar
és de l'ample voleiar
pel cel de l'edat mitjana,
ni tampoc que en el seu vol
la seguia en bell estol
tot temps Blanes vilatana.
Des del segle setzè ençà
no ha parat de repicar
el batall de l'alta fama
en armaris els arxius
i en els cabalosos rius
de la viva veu galana,
la veu de la tradició
més suau per la raó
d'haver estat constatada
al famós Libre dels Feyts,
saborós com pa beneit,
de l'excels Bernat Boades.
Quan les tropes, però d'Al·là,
s'estengueren com oceà
per la terra dissortada,
a l'indret més amagat
els fidels han endreçat
la imatge venerada
esperant que una pastora
de la pleta guardadora
de finíssim bestiar
la trobés amagadeta
pels voltants d'aquella pleta
en paratge embardissat.
Prop del lloc on fou trobada,
d'aigua fresca i regalada
no hi mancava, no, la font
ni l'ombrívola riera
que, coberta de ramera,
feia amable i bo el sojorn.
L'olivet de la solana,
la sureda casolana
i el mas ample del Vilar
exultaren d'alegria
quan al seu redós floria
el magnífic llumenar.
Aquest fet s'esdevenia
de l'onzè en la llunyania
en son fúlgid despuntar
i es gronxola encar la fama
de l'obac a la solana,
de la serra fins al mar.
Dignitats, gales, ofrenes,
benifets de totes menes
s'estalonen sens parar
i de Blanes a la vida
s'incorpora tota ardida
la Madona del Vilar.
No hi cabia la gentada
d'amor tota enarborada
en les grans solemnitats
i les dolces presentalles
flocs penjaven a grandalles
com els fruits dels fruiterars.
És un fet que cal glosar
de la vida del Vilar
amb vistosa pedra blanca
l'alçament d'un temple nou
per allà al mil sis-cents nou
d'espaiosa i noble planta.
Des d'aquest any esmentat
començava amb nou esclat
el renéixer de l'ermita:
hi florien els aplecs,
hi plovien benifets
i la hisenda sana i rica.
Sobretot aquell dimarts
dels estols enarborats
de la gran Pasqua Florida,
que el Vilar és un fogueral
atiat pel rieral
de Natura rediviva.
Hi floreix el cant dels goigs
al crepuscle breu i roig
i el somriure de Maria;
la innocència els infants,
la bondat dels capellans
i la lluna que s'ho mira.
A l'ermita del Vilar
li caldria travessar
les senderes de la història:
claps de fosca i de claror,
joia i odi destructor
en mestall de dols i eufòria.
La Guerra dels Segadors
amb el pas oprobiós
de les tropes forasteres,
epidèmies amb estralls,
fam i eixuts amb rossegalls
de misèria i perdegueres.
Hi deixava un trist ressò
la Guerra de Successió,
que empobrí de molt la terra;
tal, que fou convenient
vendre articles d'ornament
per refer allò que s'aterra.
A desgrat de pluja i vent
no hi minvava un sol moment
l'adhesió més fervorosa;
que al present, com temps enllà,
la Verge ens mira al Vilar
i la vida ens fa joiosa.
Els ocells més renouers
i de cants més fanalers
de les branques del Vilar
i els esplets dels seus jardins
són els frares caputxins
amb el niu ran de la mar.
Avui, com en temps llunyà,
torna el coure a repicar
ben sovint amb crits de festa.
S'hi fan obres a desdir
i l'esplet torna a florir
de roselles i ginesta.
 |
|
Foto: Josep Maria
|
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada