Poema de Joan Benet i Petit, publicat en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012.
 |
| Mare de Déu de Rocacorba (s. XIV) Imatge original al Museu Diocesà de Girona |
I
Adéu, si voleu venir,
gent ardida de la terra,
avui l'Amor no veurem
si ens fallava la fal·lera.
No el trobaríem al pla
ni al balcó de cap riera,
sinó solcant una mar
de pedra i en nau pedrenca.
Rocacorba és el seu nom,
que a Canet d'Adri coneixen,
la Garrotxa, l'Empordà
i les serres de Finestres.
D'aquest mar escumejant,
d'una onada és a la cresta
amb la proa hissada al cel
ben a punt d'emprendre vela.
L'escambell que s'ha triat
simbolitza la grandesa,
amb la faixa del Fluvià,
el cantaire riu de Llèmena
i un eixam de llogarrons,
perdiganes de la gleva,
que li brollen a l'entorn
la més bella diadema.
"Anem-hi, la gent del pla,
que allà dalt ens hi espera;
Matamors ens hi durà,
el riuet curull de perles."
En essent al salt d'en Vila,
de bellesa rica ofrena,
oiríem les cançons
que la font trena i destrena.
Al collet de Pujarnol,
hi seríem ben de pressa
i un país a sol ponent
ens prepara una sorpresa.
Fent la via sempre amunt,
molt més bé si és en parella,
ens rebria el Roure Gros,
de l'hostal foguera encesa.
Gloriós Sant Nicolau,
oidà la vostra ermiteta
i la font del doll d'argent,
grat als llavis i a l'orella!
Quan al coll som d'en Godai,
vinguin gorgs, camins i aigüeres
cap a Biert, Adri i Camós
d'un a un o bé en parella.
Un retomb ens cal només
de Puigsou per la vorera
i tindrem davant dels ulls
el prodigi fet de pedra
que amb destresa els elements
d'ençà de milers de segles
cisellaven sens parar
amb la seva llima eterna.
Com salla la bruna nau
per damunt de l'escumera
de repetjons i tossals
i rullades alzineres!
Té la proa alçada al cel
i la popa dins la terra
a fi que els reressagats
el viatge no perdessin.
Com l'empeny l'oreig suau
de l'amor i la puresa
i espetega al pal trinquet
l'estendard de la bellesa!
Bé hi hauríem de pujar
si veiem l'escala estesa
a la banda de babord
que damunt del mar vogueja.
Arribats al darrer tram,
l'ermitana ens hi espera.
La Regina ens ha rebut
amb posat de gentilesa:
ha fet florir el romaní
entre els relleixos de pedra
i ha adornat el cel d'un vol
de falciots i orenetes.
"Déu vos guard, Mare de Déu,
de la nau la Timonera;
si ens voleu al vostre estol,
pel retorn no tindrem pressa."
Ja ens agafa per la mà,
ens ha dut a la coberta
i ha posat davant l'esguard
els esplets rics de la hisenda.
Des del Pirineu al mar,
des d'Olot fins a la Selva,
els bancals de prop del Ter
i a Roses estols de veles;
des de l'herba més humil
als avets de més fatxenda,
des del tendre pastorell
als guerrers d'elm i rodella
són frisosos de l'amor
atiat per la Princesa
que a Rocacorba té el tron
abrandat com una xera.
II
Quin oreig més fi i suau
al costat de la Marona;
vols canviar de llar i escó,
carboner de Rocacorba?
Diríem adéu al món
que adés riu i adés plora
i viuríem de l'amor
que sempre lluu com l'aurora.
A la nit, mantells d'estels;
a l'estiu, torrents d'aromes;
a la tardor i a l'hivern
els retalls de fina boira
i sempre el mannà exquisit
que tenim tan a la vora
de la Verge resplendent
que cel i terra conhorta.
 |
| Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba. Fotos: Josep Maria. |
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada