Poema de Joan Benet i Petit en el seu llibre "El Trobador de la Mare de Déu" volum II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008.
 |
| Mare de Déu de Brugués |
I
L'ermita de Brugués
va ser una xamosia
enmig d'abims voltats
de negra selvatgia.
Damunt la pila fosca
de rocs desgavellats,
alçava negra i llostra
la testa Aramprunyà.
Al fris d'herbes gemades
cenyit d'abims traïdors,
portava les ramades
submises el pastor.
Un dia, una imatge
formosa com el sol
de Verge de retaule,
trobava dintre un sot.
L'agafa i se la posa
a dintre del sarró;
de tan xica i xamosa,
encar li sobra lloc.
De brucs i bones herbes,
li fa un jaç amorós
i, avall que fa baixada,
lligant fort el sarró.
Després de dues voltes
de retornar al turó,
curant d'escapolir-se
del jaç dels brins d'amor,
ja truca a cada porta,
ja hi corre ben tothom
per ser els primers en veure
la fruita d'aquell rost.
Ploraven les padrines
i els jais amb forts sanglots
i el pa en totes les goles
davalla llangorós.
Als xics, en llits i jaços
no els pot venir la son
que un aire de miracle
butzina remorós;
i parlen els entesos
d'un to sentenciós
del claustre de la Pruja,
i el moro traïdor.
 |
| Mare de Déu de Brugués al Camí dels Degotalls de Montserrat. Foto: Josep Maria. |
II
De cop, totes les cloques
comencen d'anar al volt;
desvetllen les fontanes,
les rames, els matolls,
l'oreig i l'ocellada
que confiada dorm,
el cap sota de l'ala
damunt del branquilló.
El rabadà que hi torna,
mes ara no hi va sol
que hi va en la companyia
de llarga processó.
Si és aspra la pujada,
si és agre el repetxó.
Si als peus no tenen ales
serien les del cor,
que ara esvolateguen
d'un inefable goig,
com fan les perdiganes
al primer cant del jorn.
De lluny, en les cimalles
albiren la rojor
d'una claror serena
que esborra les negrors:
un flam és cada roca,
els cingles, un tió,
les mates, una llàntia,
les baumes, un brandó.
Eixam que va a l'arnera,
arriben tots a lloc;
la Verge els hi espera
d'un ull tot bondadós.
Ben prompte, una capella
com un airós penó,
s'alçava arredossada
al pal tot alterós.
Hi anaren les gentades
dels pobles de l'entorn:
Viladecans i Begues,
Sant Climent i Sant Boi.
Pujaven malaltissos,
baixaven sans i bons;
els mals que més guaria
ferides són del cor.
De tanta gent que hi puja
devé petit el clos,
l'ermita massa xica
i el lloc massa escabrós.
Gamats que no podien,
malgrat el gran esforç,
trepar fins a la vora
del cobdiciat tresor;
l'aplec que s'encongia
per manca de prou lloc
i el risc d'estavellar-se
rodant fins al pregon,
al poble van empènyer
com un deure apremiós
a fer una altra ermita
en prova de fervor.
 |
| Ermita de la Mare de Déu de Brugués. Foto: Javier Arceiz Ciordia |
III
Al castell d'Aramprunyà,
gran baronia,
en Francesc Jeroni i Marc
feien la vida;
son germà Mossèn Lluís
també hi vivia,
i els honorables jurats
de baix la vila
reunits amb els fidels,
foren al Bisbe:
—Que ens daríeu facultat,
el nostre Bisbe
per poder traslladar
la xica ermita
a la plana del Sitjar,
on estaria
més honrada de la gent
que la visita?—
El bisbe, mossèn Enric
el de Cardona,
els donava el seu permís
en hora bona.
El temple que es construí
fou una joia:
Les parets són de carreus
de pedra roja,
el portal, esculpturat,
una delícia,
mostra un àngel per costat
en la cornisa.
Rumbeja per campanar
una espadanya
i un cimbori vuitavat
li fa de llàntia.
És de dins, gran i cepat,
la nau ben ampla
i un retaule col·locat
a cada banda.
El presbiteri enlairat
sobre la planta
amb el retaule, i al mig
la imatge santa.
El trasllat fou pregonat;
gentada immensa,
feren quatre processons
de gran empenta,
una de Castell de Fels,
l'altra de Begues,
de Gavà* i Sant Climent,
amb mestre Serra,
savi bisbe acompanyat
de molts preveres;
el juny de mil cinc-cents-nou,
la pedra esmenta.
Una mica més d'un pam
té la imatge;
més hermosa que un fil d'or,
sent d'alabastre.
El mantell baixa del coll
fins a la falda
i la toca li cobreix
cap i espatlla.
Serva amb mota galania
un Jesuset,
al damunt del muscle esquerre,
bell i condret.
A la tarda, quan hi toca
el sol balcant,
sembla tot el santuari
folrat d'aram.
IV
Que bé s'hi està ací dalt
en caure el dia,
amoixats del dolç esguard
de Mare pia.
A l'ombrí del pou que mira
d'ull indecís,
mitja ruta resta feta
del paradís.
Mentrestant, oh dolça Mare,
als vostres peus
imploro salut i gràcia
per mi i pels meus.
Si a Brugués us invocaren
amb tant d'anhel,
al Sitjà, sigueu l'escala
per pujar al cel.
* En el llibre posa Bagà i no Gavà. Suposo que és un error i he posat "Gavà", població propera al santuari i que li té devoció.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada