 |
| La Sagrada Família. Dibuix de Pau Morales. |
Mireu el bon pagès com surt al camp, el diumenge a la tarda, a donar una mirada pels blatars.
—Amb quin esplet no creixen!—
És una de les joies més pures i més grans, que tenen com una ombra, com un calc del gest del Creador quan veia que les coses eren bones.
L'Infant creixia i es posava fort.
I la Verge Maria ho espiava amb una joia sense límits.
No era el bri que apuntava, ni la favera que ja treia tany.
Era el Fill que creixia.
Tota mare en frueix, del creixement del fill. Quan les galtes amades s'enrogeixen i s'inflen. Quan apunten les dents, que són la neu de l'alba, com la canície és la neu del cap al tard. Quan cal fer més robeta, que encara un pam els basta, i fa tanta il·lusió perquè porta la mida del petit.
Però Maria és més que una altra mare.
L'Infant creixia i es posava fort.
I ningú més, tret d'Ella, no ha vist com la natura creixia en la divinitat.
Com la llavor terrestre grifollava dins l'humus eternal.
La Verge era feliç.
En la creixença física del Fill preveia el creixement de la nostra natura resclosida arrelada en la gràcia del Crist.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada