Mare de Déu de Núria |
Davant l'esguard humil meravellat de la Verge que canta, s'obren els finestrals d'un sorprenent futur:
Són plantades damunt de les carenes —com a masies de Nostre Senyor— parets d'ermites càndides.
Tots els matins, migdies i capvespres, tremolen les campanes —les petites campanes de mils i mils de campanars— en un toc argentat que us fa llevar la gorra i moure els llavis.
Els temples ve que s'omplen, en gran nombre d'altars, d'imatges endolcides, que, ni que tinguin el tall rígid i els ulls envidreïts, posen al cor una dolçor de falda.
Passen velletes i religiosos i tota llei d'homes devots amb una rastellera de pinyols penjats dels dits i dos trossos de llana en pit i espatlla.
Els infants despullats, agenollats en camisola sobre llits de baranes, tiren petons al quadre del capçal.
Hi ha quadros per les cases, que representen una bella Dama, agraïdora d'un petó amb terrossos de sucre.
Les donzelles es moren en néixer a l'alba de la joventut; i les agencen dintre de la caixa amb túnica puríssima i una ampla faixa blava i un lliri blanc entre les blanques mans.
Els poetes fan versos a una Verge —àdhuc aquells poetes potser foraviats—, i en acabar l'última estrofa, més d'un cop han d'eixugar amb la tinta de la ploma, la llagrimeta als ulls.
S'alça del món, unànime, un plebiscit fantàstic de lloances...
Aixeca el cor a Déu i abaixa els ulls en terra, la Regina, ara que canta, com si pensés alt: —Em diran benaurada totes les generacions.—
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada