L'Arç i la Canya. Poema de Passió de mossèn Cinto Verdaguer

Ecce Homo, de Vades Leal

Al sortir del Santuari
passaren per lo Calvari,
mes la Verge no sentí
la Canya amb un Arç parlar-hi
al vent de Getsemaní.

L'Arç negre diu a la Canya:
—Per què estàs trista, companya?
¿No et canten tan falaguers
los aucells de la muntanya,
com de Sion els xiprers?

—Tu tampoc estàs alegre—
la Canya diu a l'Arç negre—.
¿Una abella d'ales d'or
no hi ha en lo jardí que alegre
amb son murmuri el teu cor?

La Canya li responia:
—No hi ha dissort com la mia;
lo Messies arribà,
i jo tinc de ser un dia
lo ceptre dur de sa mà.

—Ma dissort és més funesta—
l'Arç espinós li contesta—;
jo tinc de ser, quin afront!,
corona d'aquella testa
d'on baixa l'aurora del món!

Passant la Verge Maria
la conversa no sentia,
mes la Flor del seu Abril,
que, mot per mot, la collia,
plorava de fil a fil.

.